Calbó o el viatge d'Orfeu

TEATRE PRINCIPAL DE MAÓ

Tant el gran tour com el viatge d’Orfeu s’endinsen en les estacions de la vida i l’obra del pintor Calbó: la infantesa i la primera joventut a la ciutat i el port de Maó, durant els set anys de govern francès i els primers set anys de la segona dominació britànica, al costat del seu mestre, el pintor florentí Giuseppe Chiesa Baratti, vicecònsol del gran ducat de la Toscana a Menorca; la breu estada a Gènova i els contactes amb la família Durazzo, la família del dux de la República durant el bienni 1767 – 1769; els quatre anys de l’estudiant protegit del comte Giacomo Durazzo, l’ambaixador imperial a Venècia (1770 – 1774); els altres quatre anys de l’estudiant pensionat a Roma per l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, gràcies a l’alt mecenatge del canceller d’Estat príncep Kaunitz (1774 – 1778); el dibuixant de la cort de Viena a la galeria reial i imperial de pintura de Belvedere (1778 – 1780); el retorn a Maó i la feina de pintor retratista dels membres de les famílies de la burgesia mercantil i terratinent maonesa (1780 – 1787); el llarg viatge per mar, amb escales a Barcelona i Màlaga, fins al Carib, l’Havana i Saint Domingue, i potser Nova Orleans (1787 – 1790); i, finalment, els vint-i-set anys a Menorca dibuixant i pintant, fent de mestre de joves menestrals i escrivint obres didàctiques sobre matemàtiques i altres arts (1790 – 1817). 


L’activitat artística i comercial del mestre Giuseppe Chiesa Baratti a la ciutat i el port de Maó –o al poble de Sant Lluís en construcció– dóna testimoniança de fets històrics d’abast internacional, com la Batalla de Menorca de 1756, i colonial: el govern francès del comte de Lannion, el posterior govern britànic de lord James Johnston o l’arribada del 25è regiment d’infanteria sota el comandament de lord George Lennox, el comitent dels llenços conservats al National Army Museum de Londres.

Els contactes amb la família del dux de la República de Gènova, Marcellino Durazzo, es teixiren a través del mestre Chiesa i de la intensa activitat comercial existent amb el port de Maó. Tant el pare Pasqual Calbó com el germà Joan comerciaven amb el port de Gènova i la germana Vicenta s’havia casat amb un mariner genovès. El comte Giacomo Durazzo i l’abat jesuïta Girolamo eren els germans petits del dux. El palazzo Durazzo de Gènova és avui el Museo di Palazzo Reale in Strada Balbi.

La feina de Pasquale Calbó com a retratista a Venècia està documentada per l’existència d’un gravat. Es tracta d’una incisió feta a partir del retrat original a l’oli de Girolamo, de Calbó. El comte Giacomo Durazzo, l’ambaixador imperial a la República de Venècia, també li va manar retratar la seva esposa Ernestina von Weissenwolf i el físic i matemàtic Ruggiero Giuseppe Boscovich (1772). De l’etapa del comte com a director general dels espectacles de la cort de Viena, provenien les visites –al Palazzo Loredan del Canal Grande o a la Vil·la Durazzo de Mestre– dels músics Wolfgang Amadeus Mozart (1771) i Christoph Willibald von Gluck (1773), del cantant Gaetano Guadagni o de la princesa Maria Antònia Walpurgis de Baviera (1772). Amb el príncep Albert de Saxònia (1773), Durazzo va enllestir la col·lecció fundacional de dibuixos i gravats del Museu Albertina de Viena (1776). 

Com a estudiant pensionat a Roma per l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, sota el mecenatge del canceller d’Estat Kaunitz, Calbó va viure al Palazzo di Firenze al costat del seu mentor, l’agent imperial davant la Santa Seu Francesco Giovanni Brunati. Al matí s’exercitava en l’estudi del nu de la mà del pintor filòsof Domenico Corvi, durant la jornada dibuixava les estàtues de l’Acadèmia de França i durant el temps que li restava realitzava els encàrrecs del príncep: els dibuixos dels frescos del pintor neoclassicista Anton Rafael Mengs a la Vil·la Albani (1775), al palau del Vaticà (1776) i a l’Església de Sant Eusebi (1777). Durant el neoclassicisme, ideat per l’arqueòleg i historiador de l’art Johann Joachim Winckelmann, la imitació –la còpia– de l’art antic, grec i romà, era el millor mètode d’aprenentatge.

Un canvi d’actitud i comportament en el fins aleshores aplicat estudiant –possiblement a conseqüència de l’estretor de tant d’academicisme i de la manca de reconeixement del seu propi mèrit– va provocar que fos cridat a la cort de Viena per Kaunitz, que en una carta des de Laxenburg li parlava de passió d’ànim i d’hipocondria. Calbó va treballar en la col·lecció d’art que el príncep posseïa al seu palau de Mariahilfe i va ser nomenat dibuixant de la cort a la Galeria Reial i Imperial de Pintura de Belvedere. L’historiador de l’art Christian von Mechel treballava en la catalogació de les obres de la col·lecció imperial, que el 1781 es va obrir al públic. Avui en dia una part important de la col·lecció Kaunitz forma bona part del fons del Museu de Belles Arts de Budapest. La col·lecció imperial de Belvedere va ser traslladada al Kunsthistorisches Museum.

En tornar a Maó, el seu amic Giovanni Orfila li va escriure en una carta de benvinguda que estava content de veure reconegut el seu mèrit. Pasqual Calbó es va convertir en el retratista oficial de la burgesia maonesa i del nou governador, el comte de Cifuentes. La família de l’advocat Francesc Seguí i Valls, casat amb Margalida Chiesa, la segona filla del mestre, va ser retratada sencera. Una mostra dels retrats forma part de l’exposició i del catàleg del Museu de Menorca. 

La curiositat, la inquietud, el desig de fugir a l’aventura, aquell enigmàtic “honor de la família” o allò inconfessable “que per mia desgràcia em passava a Maó” menaren Calbó a l’Havana, on –tot just després de desembarcar l’agost de 1787– va ser arrestat durant tres dies i dues nits pel governador, acusat d’espia. A la carta a son germà del mes d’octubre en què s’acomiadava de l’Havana, Calbó va deixar dit que havia resolt passar a Nova Orleans i es va dirigir a la revolucionària Saint Domingue. Era el 1789, l’any de la Revolució Francesa. L’esbós al guaix i l’oli del Ball de negres a Santo Domingo provenen de col·leccions particulars. Es poden veure exposats al Museu de Menorca fins al 21 de gener de 2018.

L’ànima melancòlica i turmentada de Calbó, que en un moment donat reaccionava contra l’academicisme –el neoclassicisme i la il·lustració–, com en el moviment preromàntic de l’Sturm und Drang, influenciat per l’òpera seria de Gluck, Orfeo ed Euridice, va trobar finalment a Menorca la quietud i la serenor necessàries per fer de mestre de menestrals, per dibuixar-ne les feines, per pintar retaules per a les capelles i cels rasos per a les cases de la burgesia, i per escriure la seva immensa obra didàctica en la llengua catalana de Menorca. 


*   *   *



Així com Goethe sobre Winckelmann, el primer retrat biogràfic del pintor Calbó va ser el de Joan Ramis i Ramis (1817) en el seu Varones ilustres de Menorca. A la biografia, Francesc Hernàndez Sanz (1912, 1925) hi va afegir una aproximació a l’obra didàctica per a la Revista de Menorca. Alexandre Cirici Pallicer (1964) va publicar un article sobre l’artista a la Revista Serra d’Or, dedicada a Menorca i a la Il·lustració. Aquests han estat els col·laboradors del Xoc del Diari Menorca dedicat a l’Any Calbó 2017 per ordre de publicació: Joan Lluís Torres, Guillem Sintes, Francesc Florit, Cristina Andreu, Josefina Salord, Maria Ángeles Hernández, Catalina Seguí, Antoni Roca Rosell i Miquel Àngel Maria. A ells i als següents altres estudiosos vull agrair-los la seva tasca sobre el pintor Calbó: Stefano Ferrari, Armando Fabio Ivaldi, Luca Leoncini, Gernot Mayer i Maria Sintes.

Revista Xoc. Diari Menorca