Andreas Spiridoff

La constant activitat del port de Maó s’havia fet rutinària, però pocs mesos abans que es prengués amb paciència i assenyadament el futur de Calbó com a artista, s’hi va esdevenir un fet inusual. Seguint sense esma la nau almirall, tota una esquadra fantasmagòrica de navilis va entrar al port, va solcar les aigües tranquil·les de la llarga badia i va fondejar a cala Figuera. Aviat es va saber que es tractava d’una esquadra russa, la tripulació de la qual havia estat atacada per un enemic més temible que un estol de vaixells corsaris armats amb cinquanta canons cadascun: l’escorbut. L’esclat de l’epidèmia a bord havia forçat sobtadament l’almirall a trobar un recés amic i segur. Sense poder recalar en cap port francès ni espanyol, havia decidit fer virar la seva nau rumb cap a Menorca. 

Però l’arribada de l’esquadra infectada per la malaltia havia provocat el pànic entre la població i la seva procedència geogràfica, la desconfiança de l’Església catòlica. La colònia grega en canvi, que s’havia començat a formar a l’illa durant la dominació britànica anterior i que comptava ja amb gairebé dues-cents famílies, se’n va compadir. La família dels Alexiani, a la qual pertanyia Nicola, el promès de Joana Aina Chiesa, la filla gran del mestre, s’havia convertit gràcies al comerç en una de les més benestants. Al marge d’altres possessions i llocs repartits per tota l’illa, el cap de la Mola i el territori comprès entre el castell de Sant Felip i la mar també era seu. 

Tot i les reticències de l’Església menorquina, que havia vist amb satisfacció com s’acabava el temple catòlic del Carme, l’antic governador havia accedit també perquè al cós de Gràcia s’aixequés per subscripció popular entre els membres de la comunitat grega -de ritus oriental-, amb bucs d’estructura gòtica i planta de creu grega, l’església consagrada a l’advocació d’Hàgios Nicolaos. Si bé durant els set anys de sobirania francesa havien estat obligats a convertir-se o a emigrar, ara  els grecs tornaven a gaudir amb els anglesos de llibertat de culte. 

L’almirall Gregorios Spiridoff, el comandant de l’expedició, estava desfet. La pena l’afligia. Com a molts altres dels seus mariners, el destí fatal havia deparat al seu fill de dinou anys idèntic infortuni. Els Làdico, els Paleogo, els Quindoniti, els Landu, els Vatica... totes les famílies del cos dels grecs anaren a una i aconseguiren que es desembarqués els finats i se’ls donés sepultura en una cova del penyal en presència dels popes. 

Andreas, el fill de l’almirall, va ser amortallat i conduït en processó des del port fins a Sant Nicolau. Una munió de feligresos havia acudit al funeral per donar el seu condol. Després que els popes haguessin oficiat les solemnes exèquies, la gent es va concentrar amb els ciris davant l’iconòstasi, al bell mig del temple, sota la cúpula, i va contemplar amb el mocador als ulls com el pare es reclinava damunt el fill de cos present, com es planyia desconsolat i se’l mirava per última vegada. 

Alguns joves havien pujat als basaments de les comunes per veure-ho. El mestre també hi era naturalment i va deixar constància d’aquella trista escena del darrer novembre sobre el paper. Els companys mariners que havien sobreviscut van inhumar les despulles en una fossana que s’havia obert en una nau lateral del temple. Va ser coberta per una làpida de marbre negre, cisellada per a la posteritat amb un epitafi en rus i en llatí.

CHIESA (1769): L'enterrament d'Andreas Spiridoff. Maó: Centre d'Art ca n'Oliver HSHM