Giacomo Durazzo (Gènova, 1717 - Venècia 1794). Tutor de Calbó a Venècia



Giacomo Durazzo procedia d’una família de l’alta noblesa genovesa que s’havia enriquit des d’antic gràcies a reeixits negocis en el comerç tèxtil. Membres d’aquesta nissaga es trobaven entre els fundadors de l’Accademia Ligustica. Gran coneixedor així mateix de les arts plàstiques, Durazzo havia estat enviat als trenta-dos anys com a ambaixador de la República de Gènova a Viena, la capital imperial. Això s’havia esdevingut a la mateixa època en què Giuseppe Chiesa va ser enviat pel gremi de mercaders toscans com a vicecònsol a la ciutat de Maó, a l’illa de Menorca, tres anys abans que hi nasqués Calbó.

Aleshores tot just acabava de finalitzar la Guerra de Successió d’Àustria i l’emperadriu Maria Teresa es disposava a seguir la proposta d’un dels seus ministres, el comte Wenzel Anton Kaunitz, de firmar el tractat d’aliança amb França. De fet, la nova proposta de política exterior d’acostar les dinasties dels Habsburg i dels Borbons amb vistes a la signatura del futur tractat d’aliança no només es va començar a fer realitat en el terreny diplomàtic, sinó que també va tenir repercussions cada vegada més importants en el món cultural. Va ser precisament en aquest àmbit, i més concretament en aplicació d’una nova política musical i teatral als espais escènics de la ciutat de Viena, que el comte Durazzo va arribar a exercir un paper de primer ordre després de ser-hi nomenat director general dels espectacles de la cort.

A fi d’aplanar el camí per a les futures negociacions diplomàtiques amb França, l’Emperadriu va enviar d’ambaixador d’Àustria a París el ministre que havia llençat la proposta. Mesos abans de partir, el mateix comte Kaunitz havia escrit ja una memòria sobre les empreses d’espectacles de Viena en la qual tractava de la necessitat de superar la desfasada realitat teatral que imperava des de feia anys a la ciutat i suggeria dirigir la mirada cap a França.

En tornar de París havent assolit importants èxits polítics, Kaunitz va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia de l’Imperi i des del seu nou càrrec va poder potenciar en el sentit cultural la creació i el desenvolupament a Viena d’un nou tipus de teatre, d’ascendència clarament francesa. D’aquesta manera, els nous aires en la programació d’obres als teatres de la cort, fins aleshores dominada gairebé exclusivament pel melodrama italià, no van ser de resultes d’un canvi de gustos per part del públic assistent, sinó que més aviat van ser conseqüència d’una política cultural dirigida a l’educació d’una nova sensibilitat musical i literària que, a poc a poc però calant bé, aconseguís despertar simpaties per la França il·lustrada. Al marge de respondre a l’afiliació estètica i cultural filofrancesa del nou canceller d’Estat, els canvis en la direcció dels espectacles van ser alhora, doncs, motivats per la nova situació política internacional i per la consegüent necessitat de fer adeptes entre els membres de l’aristocràcia vienesa dominant, entre els membres d’una classe que, tradicionalment contrària a l’Estat francès, es negava gairebé en bloc a iniciar-hi contactes diplomàtics de tan alt nivell. Kaunitz va saber aprofitar el fet que la societat que s’ocupava de la direcció dels teatres de Viena havia acabat de fer fallida per crear una nova comissió que fos capaç de desenvolupar la reforma de política cultural que plantejava.

Martin van Meytens, Durazzo i Ernestina. 1760s
Durazzo, vocacionalment més inclinat a les arts en general que no pas a la política, com ho demostraven les seves primeres incursions en el món de l’òpera italiana com a llibretista d’inspiració francesa, va abandonar la primera línia del front diplomàtic en ser designat per Kaunitz com a nou director general dels espectacles. Tot perfilant-se com a personalitat summament polifacètica, juntament amb la regència econòmica dels teatres de la cort, va restar sota la seva responsabilitat i poder de decisió la programació de l’activitat escènica d’una de les dècades més brillants i innovadores del panorama operístic i teatral tant de la ciutat imperial de Viena com de la Història de la música en general.

Giacomo Durazzo va exercir el càrrec durant nou anys i va tenir com a gran  col·laborador el compositor Chirstoph Willibald von Gluck. El 1764 se’n va anar de Viena degut a greus desavinences amb Metastasio, però gaudint encara de la confiança del príncep Kaunitz, va ser nomenat ambaixador d'Àustria a Venècia, on continuava la seva tasca d’empresari operístic i teatral.

No se sap exactament a partir de quin moment Calbó va rebre la protecció a Venècia de l’ambaixador. Però podria ser que el jove de disset anys dugués ja des de Menorca -o bé des de Gènova- una carta de recomanació per presentar-li.