Guiseppe Chiesa Baratti (Liorna, 1720 - Maó, 1789)

Mentre es prenia la decisió que Calbó se n’anés a estudiar a Itàlia, feia més de dues dècades que Chiesa, juntament amb una de les seves dues germanes, s’havia establert a Menorca com a vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana. Casat amb la maonesa Joana Aina Bagur i Manent, hi havia tingut els sis fills i s’havia convertit en un reconegut artista de cinquanta anys. Quedaven enrere ja els primerencs projectes arquitectònics i pictòrics realitzats durant la primera dominació britànica: els plànols dels quarters de l’Esplanada de Maó, els del llatzaret de l’illa de la Quarantena del port i les pintures per a l’altar i el cor de la nova església del Carme. Enrere quedaven també els set anys de guerra internacional, a l’inici de la qual havia realitzat la perspectiva detallada del setge i la presa del castell de Sant Felip per les tropes franceses. Al seu tercer fill, que va néixer que encara se sentia el ressò de les canonades i l’olor de la pólvora, li havia posat Lluís, el nom del nou monarca. A Maria Teresa, nascuda dos anys més tard, el de l’emperadriu d’Àustria, amb qui el rei francès havia signat el tractat d’aliança que havia desencadenat el conflicte. Va ser llavors, durant la sobirania francesa, que Chiesa va fer el dibuix de l’església de Sant Lluís en construcció. El poble tot just s’estava començant a erigir i, com d’altres, ell també hi havia comprat uns solars.

Transcorreguts aquells set anys, el comte Jacint de Lannion, el governador francès que havia manat projectar Sant Lluís, va posar davant Chiesa perquè els magnífics jurats de les universitats de Maó i d’Alaior, agraïts per la tasca emprenedora realitzada des que havia començat el seu mandat, li n’havien encomanat el retrat, de grans dimensions. El comte, que aleshores tenia quaranta-tres anys, els mateixos que el pintor, Chiesa l’havia representat de cos sencer, amb casaca verd fosc i brodada amb l’entorxat de tinent general, amb la banda blava i la insígnia de l’ordre de l’Esperit Sant al pit. Lannion havia recolzat l’avantbraç dret al sòlid sòcol, disposat en diagonal, d’una columna imponent, que es perdia darrere els feixucs cortinatges d’un espai irreal mig obert a l’horitzó. Amb el tricorn davall l’altre braç, el governador enretirava cap a l’esquerre la part superior del cos perquè a l’alçada del seu bastó de comandament s’hi admirés sense destorb la fortificació que refermava el poder polític i militar que exercia sobre l’illa, el castell de Sant Felip. Chiesa havia sabut copsar amb pinzellada de mestre l’expressió de satisfacció amable i còmplice del seu rostre. Potser únicament la cama dreta en tensió, que provocava la rigidesa hieràtica del cos, falsejava la sensació de comoditat que s’havia pretès crear amb la posició relaxada del braç.