L'Acadèmia de Belles Arts de Venècia



Calbó va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia, que –a imitació d’altres escoles d’art- havia estat fundada feia vint anys pel senat de la Sereníssima i batejada amb el nom de “Veneta Accademia di Pittura, Scultura e Architettura”.  Instal·lada a prop de Sant Marc en el Fonteghetto della Farina, uns antics magatzems i llotja de cereals, del col·legi de l'Acadèmia en formaven part trenta-sis professors, entre els quals cada any se n’escollien quatre per impartir els ensenyaments de figura, retrat, paisatge, escultura i, des de feia dos anys, els de perspectiva i arquitectura. 

Canaletto, Fonteghetto della Farina. ca 1735
Museum of Fine Arts. Boston

A l’Acadèmia Calbó hi va conèixer sobretot els artistes venecians del XVIII. Amb l’excepció de l’arquitecte Andrea di Petro Palladio i l’escultor Antonio Canova i a diferència de Roma, on havia començat a triomfar ja l’austeritat i la serenor del Neoclassicisme, els corrents estètics de l’escola veneciana eren encara recarregadament barrocs i rococó. Giovanni Battista Tiepolo, el primer president de l’Acadèmia, i Giovanni Antonio Guardi eren els mestres venecians de les grans composicions de figures amb temàtica religiosa, històrica o mitològica. Influències de Tiepolo en formes i colors semblen clares en la Mare de Déu del Retaule de s’Aranjassa de Calbó. Les seves obres de gènere, amb temes de la vida quotidiana o festiva, com l’oli titulat Festa en el Riu Pla, que representa la celebració del carnaval a l’altra banda del port de Maó, recorden personatges i escenes de Pietro Longhi. Rosalba Carriera i Alessandro Longhi eren els mestres venecians del gènere del retrat, a exemples del qual -però ja en estil marcadament neoclàssic- pertanyen els retrats de la seva família i la del seu mecenes menorquí. Els pintors vedutistes venecians Luca Carlevarijs, Antonio Canal, Francesco Guardi i Bernardo Bellotto eren els referents indiscutibles de les nombroses vistes panoràmiques del port de Maó, que tant els Chiesa com Calbó i el pintor alemany de Suàbia Anton Schranz van popularitzar a Menorca i arreu. Les vedutes del port de Maó s’emmarquen en la tradició de les múltiples perspectives impossibles que Canal i Bellotto, tot dos dits el “Canaletto”, van realitzar de Venècia des dels canals, de Roma des del Tíber, de Londres des del Tàmesi, de Viena des del Belvedere, de Dresde des de l’Elba o de Varsòvia des del Vístula.