Venècia, 1770 - 11 de juny de 1774


La República Veneciana de la segona meitat del segle XVIII no era ja la gran potència política de l’època medieval i del Renaixement, quan les seves rutes comercials arribaven fins a l’Orient Llunyà, quan era tan temuda i respectada per la seva gran força militar a la Mediterrània. Però res no ho semblava. L’art i la cultura hi floreixien. La pintura dels mestres venecians, la música de Vivaldi, el teatre de Goldoni, les recepcions oficials del dux, el carnaval de més de mig any, les festes religioses i civils, les regates, els salons de joc, la vida apassionada i aventurera de Casanova..., tot això traïa per la seva popularitat, esplendor, grandiloqüència i seducció la realitat d’una ciutat en decadència econòmica i amb una administració obsoleta i corrupte. Els venecians, amagats a tota hora darrere els seus antifaços, es resistien a desemmascarar-la i la convertien en un centre universal de les arts i dels plaers, en una festa dels sentits. Milers de gondolers intricaven a través dels canals una societat alegrement barroca. Valorada per una immensa producció de literatura de viatges i de vistes panoràmiques, la ciutat de les llacunes havia esdevingut un centre turístic internacional, estació ineludible del Grand Tour per Itàlia i Europa.


Els venecians, a més, exportaven la seva manera de viure a d’altres ciutats europees. Per Pasqua d’aquell mateix any que Calbó arribava a Venècia, l’emperadriu Maria Teresa havia convidat sis mil persones a un ball de màscares al palau de Belvedere de Viena. Se celebrava la prometença de la seva filla l’arxiduquessa Maria Antonieta amb el dofí de França, el futur Lluís XVI. La festa tenia lloc al palau on Calbó treballaria deu anys més tard, després que l’edifici hagués estat transformat en la Galeria Imperial d’Àustria.