Viatge a Gènova

Dos mesos després de l’enterrament d’Andreas Spiridoff a l’església de Sant Nicolau, a principis d’any i com a regal de Reis, la família Calbó va comunicar a Pasqual que finalment havien pres la decisió que, així com havia aconsellat el seu mestre, aniria a Itàlia per poder continuar la seva formació artística. El dia 2 de febrer el governador Johnston va expedir el passaport perquè es pogués embarcar en voler cap a Gènova. Ja no hi havia volta enrere.

Juntament amb Liorna, Gènova era una de les principals ciutats italianes amb les quals els mercaders menorquins mantenien intensos contactes comercials. A les llotges del port de Gènova es venia el blat amb què arribaven carregats vaixells noliejats feia mesos a Maó. Els cereals havien estat comprats als ports de l’est o del sud de la Mediterrània, a les ciutats costaneres de la Mar Negre o del nord d’Àfrica, des de Roseta d’Egipte fins a Tunis o Alger. El de Gènova era també un dels ports on es desembarcaven mobles fets a Menorca amb fustes provinents de Nàpols o Palerm. En èpoques de conflicte bèl·lic la marina mercant s’havia armat en cors. Feia tres dècades, durant el primer any de la Guerra de Successió d’Àustria i gaudint de la protecció de l’armada britànica, els corsaris menorquins havien abordat una setantena de vaixells francesos i espanyols. 

Calbó pertanyia a una de les múltiples famílies maoneses que ara, en temps de pau, vivien del comerç marítim. El seu pare, d’origen aragonès, era patró i armador del bric Angèlica Magdalena, un dels dos centenars de vaixells que engreixaven la flota mercant menorquina. El seu germà Joan havia volgut seguir els passos del pare i havia escollit la seva mateixa professió. Feia tres anys que la seva germana Vicenta era casada amb un mariner genovès, Bartomeu Tasso, pares l’una i l’altre de la seva primera neboda, Lluïseta. Calbó coneixia amb detall el funcionament del comerç marítim. Com a vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana, el seu mestre no només regulava i potenciava els intercanvis mercantils entre els ports de Maó i Liorna, la seva ciutat nadiua, sinó que a més intervenia com a particular i amb importants inversions pecuniàries en el noli dels vaixells que es feien a la mar. 


D'altra banda, els correus britànics, amb els quals s’embarcaven els fills de l’aristocràcia i de les famílies burgeses benestants d’Anglaterra a fi de realitzar el Grand Tour per Itàlia, l’obligat viatge de formació un cop havien acabat els estudis universitaris, feien escala al port de Maó després d’haver recalat també a Gibraltar. El mateix Joshua Reynolds, el president de la Royal Academy of Arts de Londres, havia fet estada feia anys a Menorca durant el seu viatge cap a Itàlia. 

Giuseppe Chiesa hauria pogut intercedir perquè Joan, el seu fill de quinze anys, també s’hi formés com a artista, a Itàlia, però potser encara era massa jove. En canvi Pasqual, el seu deixeble més ben dotat, en tenia disset. Endevinant el seu esperançador futur artístic i mirant d’aprofitar ara les circumstàncies tan favorables, el mestre havia tingut un pes decisiu a l’hora de convèncer la família Calbó de la conveniència que el seu fill continués els estudis fora de l’illa i s’embarqués finalment cap a Gènova.