El matrimoni de Maria Antonieta



Joseph Ducreux, Marie Antoinette 1769


A finals d’aquell mes de maig que es va produir la conquesta francesa de Menorca, el canceller d’Estat comte Kaunitz es va retirar a Laxenburg a fi de reflexionar sobre el nou marc de relacions internacionals. El seu interès per refermar l’aliança política amb França encara era la seva preocupació principal un cop finalitzada la guerra. El 1764, ascendit ja a l’estament de príncep de l’Imperi Alemany, va escriure al seu ambaixador a París, el comte Starhemberg, en relació a la intenció austríaca d’unir en matrimoni les dinasties dels Habsburgs i dels Borbons i va proposar l’onzena filla de l’emperadriu Maria Teresa, Maria Antonieta, com a esposa de l’hereu al tron de França.  Dos anys més tard l’ambaixador Starhemberg va enviar una altra carta a l’Emperadriu en què li informava que el rei de França donava per feta la unió.  Finalment, el 1769, Lluís XV va demanar oficialment a l’emperadriu d’Àustria la mà de l’arxiduquessa per al seu nét i li va proposar celebrar el matrimoni per la Setmana Santa de l’any següent.


Per Pasqua de 1770 l’ambaixador del rei de França, el marquès de Durfrot, entrava a Viena en representació del dofí Lluís August tot encapçalant una comitiva reial formada per cent disset guàrdies de corps ricament abillats i per quaranta vuit carrosses tirades per sis cavalls cadascuna.  En total, tres-centes cinquanta mil persones.  Un cop feta la petició oficial de mà de l’arxiduquessa, es va celebrar la recepció i el ball de màscares per a sis mil persones al palau de Belvedere on vuit anys més tard treballaria Calbó –aleshores de camí cap a Venècia.  El 19 d’abril va tenir lloc el matrimoni per procurationem a l’església de la cort, al convent dels agustins.  En aquesta ocasió l’arxiduc Ferdinand, el quart fill mascle de l’Emperadriu, va representar el dofí.  Dos dies més tard, el 21 d’abril, la pretendent al tron de França es va acomiadar de la família imperial i va emprendre el camí cap a París acompanyada en el seu seguici pel comte Starhemberg.  Maria Antonieta encara no havia fet els quinze anys.


Tampoc no havia passat un mes del matrimoni per procurationem a Viena que el 16 de maig va tenir lloc la boda presencial de tots dos nuvis a la capella del palau de Versalles, una cerimònia íntima amb l’assistència reduïda dels membres de la cort borbònica.  A fi que el poble també pogués celebrar les noces, es van obrir les portes dels jardins de Versalles i per al vespre eren previstos uns inaudits i apoteòsics focs d’artifici.  Malauradament, però, veritable anunciadora de mals auguris, el que finalment va fer il·luminar i retronar el cel de París van ser els llamps i els trons d'una forta tempesta de primavera.  La descàrrega va acabar de dispersar la gernació a de veres i corrents sota la pluja als quatre vents.  Mentrestant, a l’interior de la sala dels espectacles del palau de Versalles inaugurada per a l’ocasió, vint-i-dos comensals de la casa reial dels Borbons, il·luminats ara per milers de ciris i amenitzats per una orquestra de vuitanta músics, celebraven el sopar de noces sota els binocles impertinents dels sis mil convidats aristocràtics que havien pagat les entrades per poder veure des de la galeria del teatre l’escàndol de protocol que es produïa quan les princeses de la Lorena, tot al·legant el parentiu que les unia amb l’austríaca, van rebre el privilegi d’encetar el ball abans que les duquesses.

J. Hauzinger, Maximilià a Versalles 1776

Però, de fet, els escàndols a la cort de Versalles estaven més que abonats d’antuvi, ja que la sola presència de la nouvinguda contravenia els sentiments sempiterns de l’aristocràcia francesa en contra de l’eterna rival dinastia dels Habsburg.  Maria Antonieta va ser coronada que no havia complit el divuitè aniversari, un mes abans que el juny de 1774 Calbó abandonés Venècia després de quatre anys i viatgés cap a Roma pensionat per l’Imperi.  Maria Antonieta esdevenia reina de França quatre anys després d’un matrimoni que encara en va tardar tres més a ser consumat.  Cagat de por i tot desoint els consells reiterats dels metges, Lluís XVI va necessitar les visites a Versalles del germà petit de la sobirana, l’arxiduc Maxilimià, i del seu germà gran, l’emperador Josep II –enviats tots dos per sa mare l’Emperadriu- per ser finalment convençut perquè se sotmetés a una nímia operació de fimosi, la qual no només li impedia satisfer els desitjos carnals de la seva esposa, sinó que a més li impossibilitava apaivagar les ànsies successòries d’àustries i borbons.  Encara més enllà, la seva indecisió havia permès que allò que havia començat essent un mer secret d’alcova s’acabés convertint definitivament en matèria planetària de xafardeig i escàndol.  L’afer deixava ara la reina, que s’havia donat la culpa llargament a si mateixa, en una posició extremament difícil i vergonyosa.