El Palau Loredan de l'Ambaixador, Gran Canal de Venècia



Francesco Guardi, Palazzo Loredan dell'Ambasciatore

Quan Calbó va arribar a Venècia el 1770 feia sis anys que el seu nou protector, el comte Giacomo Durazzo, havia abandonat Viena després de ser nomenat ambaixador de l’Imperi a la Sereníssima pel canceller d’Estat príncep Kaunitz.  A la ciutat de les llacunes Durazzo no només es va seguir dedicant a promoure la música i el teatre, sinó també a protegir i impulsar les belles arts i les ciències.  A la seva biblioteca musical l’ambaixador anava aplegant el recull més important de partitures manuscrites autògrafes del llavors ja desaparegut, i gairebé oblidat, Antonio Vivaldi.  El comte continuava també la seva labor de col·leccionista d’obres d’art.  A la seva galeria no solament hi recollia obres mestres de la pintura com ara La Discesa al Limbo del pintor quatrecentista Andrea Mantegna –una obra que per una altra banda li evocava l’òpera Orfeo ed Euridice de l’amic Joseph Willibald von Gluck durant la seva època vienesa-, sinó que a més, i en col·laboració del duc Albert de Saxònia i Teschen, governador d’Hongria i espòs de l’arxiduquessa Maria Cristina, filla de l’emperadriu Maria Teresa, anava reunint la que seria la col·lecció de dibuixos i gravats més important de tots els temps un cop convertida en museu: l’Albertina de Viena, fundat el 4 de juliol de 1776.

La seu de l’Ambaixada Imperial a Venècia era el Palazzo Loredan, situat al Gran Canal i –així com succeiria quatre anys després amb el seu protector a Roma- és del tot versemblant que Calbó s’hi allotgés durant els quatre anys de la seva formació veneciana.  Durazzo, i també la seva esposa Ernestina, compaginaven el tràfec de la vida a la ciutat –la feina, els espectacles i les festes- amb les estades a les seves possessions a terra ferma, a Mestre, on havien adquirit una vil·la, a la qual, o bé ara prenien solaç, o bé rebien de forma assídua parents i amics de la família, membres de la diplomàcia inquiets per la cultura i la ciència, viatgers del gran tour, artistes, músics, actors, científics i els botànics que aleshores treballaven en el jardí.

Entre els nombrosos artistes que també van rebre la protecció del comte Durazzo hi va haver el pintor Giovanni David, nou anys més gran que Calbó, de qui però l’estudiant menorquí segur que en deuria sentir a parlar.  Tots dos vivien força experiències en comú, tot i que molt curiosament a l’inrevés i de forma creuada.  A la mateixa època en què Calbó arribava a Venècia, Giovanni partia cap a Roma, on rebria el mestratge del mateix pintor de qui el menorquí seria alumne durant la seva estada a la ciutat pontifícia.  En canvi, Giovanni David arribaria a Venècia el 1775 on, entre d’altres, es dedicaria a treballar en l’escenografia de les obres representades al teatre de la Fenice.   

Un any després d’arribar a Venècia, el 1771, Durazzo i Ernestina van rebre la visita d’un geni precoç de la música, el jove de quinze anys Wolfgang Amadeus Mozart.  Calbó podria haver assistit a alguna de les seves audicions musicals.