Giovanni Francesco Brunati (1723 - 1806). Tutor de Calbó a Roma

Bellotto, El foro de Roma 1742


En arribar a Roma el dia 14 de juliol de 1774, Calbó portava des de Venècia una carta que el canceller d’Estat príncep Kaunitz havia enviat a l’ambaixador Giacomo Durazzo per ser lliurada a Giovanni Francesco Brunati, l’agent de la cort imperial de Viena davant la Santa Seu i nou tutor del pensionat menorquí.  A l’epístola Kaunitz consignava les primeres instruccions relacionades amb la seva estada i futura formació.  Des d’un bon començament, el príncep demanava a Brunati que guardés la més estricta confidencialitat entorn del nou estipendiat.

Pompeo Batoni, Josep II i el Gran Duc de la Toscana 1769
Aquell estiu en què va rebre Calbó a Roma, Brunati era un home de cinquanta-un anys.  Havia estudiat Dret a Innsbruck, Bolonya, Pàdua i Roma i dominava amb correcció l’alemany i el francès a més de l’italià.  El seu era un dels múltiples casos del nepotisme practicat aleshores amb tanta freqüència als Estats pontificis.  Giovanni Francesco va heretar del seu oncle abat els càrrecs d’agent i d’arxiver de l’Imperi davant la Santa Seu.  Durant l’ambaixada imperial a Roma del cardenal Alessandro Albani, va esdevenir als vint-i-sis anys home de confiança de la cort vienesa.  Era ell qui en bona part hi mantenia de fet la correspondència.  Durant el conclave de 1758 en què es va elegir papa Climent XIII, hi va fer de secretari de l’ambaixada imperial extraordinària. Des de feia set anys les funcions de l’ambaixador imperial a Roma requeien sobre la seva persona.

Va ser en aplicació de les seves funcions que l’agent imperial va enllestir –per ordre del canceller d’Estat Kaunitz- un informe sobre la cort de Roma en motiu de la visita a la ciutat pontifícia de l’emperador Josep II i del seu germà petit Leopold ara feia cinc anys.  En aquell informe Brunati donava una visió detallada –i força crítica- sobre els Estats de l’Església i del Papa.

Roma era aleshores una ciutat bruta, amb carrers en mal estat, plens de fang a l’hivern -com es desprèn també de la correspondència referent a Calbó- i farcits de captaires demanant almoïna.  La ciutat també era plena de frares i capellans.  Segons el mateix Brunati a l’informe, el celibat impedia que la població dels Estats pontifícis creixés en nombre d’habitants –Roma no arribava als dos milions d’ànimes enfront dels més de tres milions de l’època clàssica.  La consagració a la vida eclesiàstica de frares i capellans impossibilitava també que florís l’economia –l’agricultura, les manufactures i el comerç-, fins al punt que s’havia de recórrer a la importació de productes procedents de Grècia.  La població era tremendament supersticiosa.  El gran nombre de dies de festa –i la consegüent peresa que provocaven- no feien res més que empitjorar la situació econòmica.  D’altra banda, el sistema jurídic es veia influenciat per interessos personals i partidistes i l’Exèrcit mateix, un capítol que interessava especialment Josep II, era del tot ineficient i destinat bàsicament a funcions de pompa i representació.

Pompeo Batoni, Pius VI
Però potser el pitjor de tot era –es continuava queixant Brunati- la constitució mateixa dels Estats de l'Església.  La breu durada dels regnats dels papes i la falta de formació i experiència dels cardenals responsables de l’administració feien molt difícil idear, planificar i desenvolupar un sistema racional de govern que ajudés a millorar la deteriorada situació econòmica i financera.  Des que tenia un any Brunati havia viscut, de fet, sota els pontificats de quatre papes i el papa actual moriria a finals del mes de setembre, dos mesos després de l’arribada de Calbó.  L’estudiant viuria de ben a prop –al costat del seu tutor l’agent imperial per als afers religiosos- l’enterrament de Climent XIV i el conclave que portaria a l’elecció de Pius VI a mitjans del mes de febrer de l'any següent.  

Per al sepeli de Climent XIV i la llarga elecció de Pius VI, emperò, encara faltaven alguns mesos.  Ara era el moment que el tutor de Calbó a Roma, Brunati, condicionés una estança per a l’estudiant al Palau de Florència on tots dos plegats conviurien amb altres pesionats durant quatre anys.  El Palazzo di Firenze era la residència a Roma del Gran Duc de la Toscana, títol que com sabem aleshores ostentava Leopold, el secundogènit de l'emperadriu Maria Teresa, de qui Calbó havia rebut nominalment la pensió de sis-cents florins anuals.