 |
| Bellotto, El foro de Roma 1742 |
En arribar a Roma el dia 14 de juliol de 1774, Calbó
portava des de Venècia una carta que el canceller d’Estat príncep Kaunitz havia
enviat a l’ambaixador Giacomo Durazzo per ser lliurada a Giovanni Francesco
Brunati, l’agent de la cort imperial de Viena davant la Santa Seu i nou tutor
del pensionat menorquí. A l’epístola
Kaunitz consignava les primeres instruccions relacionades amb la seva estada i futura formació. Des d’un bon
començament, el príncep demanava a Brunati que guardés la més estricta
confidencialitat entorn del nou estipendiat.
 |
| Pompeo Batoni, Josep II i el Gran Duc de la Toscana 1769 |
Aquell estiu en què va rebre Calbó a Roma, Brunati
era un home de cinquanta-un anys. Havia
estudiat Dret a Innsbruck, Bolonya, Pàdua i Roma i dominava amb correcció
l’alemany i el francès a més de l’italià.
El seu era un dels múltiples casos del nepotisme practicat aleshores amb
tanta freqüència als Estats pontificis. Giovanni
Francesco va heretar del seu oncle abat els càrrecs d’agent i d’arxiver de
l’Imperi davant la Santa Seu. Durant
l’ambaixada imperial a Roma del cardenal Alessandro Albani, va esdevenir als
vint-i-sis anys home de confiança de la cort vienesa. Era ell qui en bona part hi mantenia de
fet la correspondència. Durant el conclave de 1758 en què es va
elegir papa Climent XIII, hi va fer de secretari de l’ambaixada imperial
extraordinària. Des de feia set anys les funcions de l’ambaixador imperial a
Roma requeien sobre la seva persona.
Va ser en aplicació de les seves
funcions que l’agent imperial va enllestir –per ordre del canceller d’Estat
Kaunitz- un informe sobre la cort de Roma en motiu de la visita a la ciutat
pontifícia de l’emperador Josep II i del seu germà petit Leopold ara feia cinc anys. En aquell informe Brunati donava una visió
detallada –i força crítica- sobre els Estats de l’Església i del Papa.
Roma era aleshores una ciutat bruta, amb carrers en
mal estat, plens de fang a l’hivern -com es desprèn també de la correspondència
referent a Calbó- i farcits de captaires demanant almoïna. La
ciutat també era plena de frares i capellans.
Segons el mateix Brunati a l’informe, el celibat impedia que la població
dels Estats pontifícis creixés en nombre d’habitants –Roma no arribava als dos milions d’ànimes enfront
dels més de tres milions de l’època clàssica.
La consagració a la vida eclesiàstica de frares i capellans impossibilitava també que
florís l’economia –l’agricultura, les manufactures i el comerç-, fins al punt
que s’havia de recórrer a la importació de productes procedents de Grècia. La població era tremendament
supersticiosa. El gran nombre de dies de
festa –i la consegüent peresa que provocaven- no feien res més que empitjorar
la situació econòmica. D’altra banda, el
sistema jurídic es veia influenciat per interessos personals i partidistes i
l’Exèrcit mateix, un capítol que interessava especialment Josep II, era del tot
ineficient i destinat bàsicament a funcions de pompa i representació.
 |
| Pompeo Batoni, Pius VI |
Però potser el pitjor de tot era –es continuava
queixant Brunati- la constitució mateixa dels Estats de l'Església. La breu durada dels regnats dels papes i la
falta de formació i experiència dels cardenals responsables de
l’administració feien molt difícil idear, planificar i desenvolupar un sistema
racional de govern que ajudés a millorar la deteriorada situació econòmica i
financera. Des que tenia un any Brunati
havia viscut, de fet, sota els pontificats de quatre papes i el papa actual
moriria a finals del mes de setembre, dos mesos després de l’arribada de Calbó. L’estudiant viuria de ben a prop –al costat
del seu tutor l’agent imperial per als afers religiosos- l’enterrament de Climent XIV i el conclave que portaria a
l’elecció de Pius VI a mitjans del mes de febrer de l'any següent.
Per al sepeli de Climent XIV i la llarga elecció de
Pius VI, emperò, encara faltaven alguns mesos.
Ara era el moment que el tutor de Calbó a Roma, Brunati, condicionés una
estança per a l’estudiant al Palau de Florència on tots dos plegats conviurien amb altres pesionats
durant quatre anys. El Palazzo di
Firenze era la residència a Roma del Gran Duc de la Toscana, títol que com
sabem aleshores ostentava Leopold, el
secundogènit de l'emperadriu Maria Teresa, de qui Calbó havia rebut nominalment
la pensió de sis-cents florins anuals.
