L'arribada del nou pensionat a Roma, estiu de 1774

Piranesi, Campo Vaccino

L’arribada de Calbó a la ciutat pontifícia no només va aixecar gran expectativa, sinó que va causar a més certs conflictes i malentesos entre les altes esferes diplomàtiques, cardenalícies i artístiques de Viena, Venècia i Roma.  De fet, la situació no es va acabar de resoldre fins a mitjan agost, dos mesos després que el nou pensionat fos rebut pel seu nou tutor, l’agent imperial Brunati.

El canceller príncep Kaunitz havia donat instruccions clares i precises referents a l’estada i als estudis de Calbó.  Desitjava en efecte que l’estudiant fos allotjat al Palau de Florència. Després de proporcionar-li l’estança del seu cambrer –i en vistes de l’alta consideració que li tenia el Príncep-, Brunati va decidir lliurar-li una de les millors cambres del palau.

Quant a la seva formació, Kaunitz ordenava expressament que el nou aprenent, tot seguint l'incipient corrent neoclàssic, s’exercités en el dibuix del nu i d’escultures antigues i en l’estudi de l’anatomia.  D’altra banda, havia escrit així mateix a Brunati que apartés a tota costa l’estudiant menorquí del cercle de pensionats de l’Imperi, els quals eren sota la direcció del pintor Anton von Maron, a fi que no sapiguessin que Calbó també havia estat pensionat per la cort vienesa.

Feia dos anys que Anton von Maron havia col·laborat estretament amb Kaunitz en la creació de la nova Acadèmia de Belles Arts de Viena i havia estat ell qui de fet havia llençat la proposta que l’escola d’art bequés els aprenents d’artista perquè poguessin completar la serva formació a Itàlia.  Arran d’això, la concessió de beques d’estudi era normalment aprovada per l’acadèmia vienesa, les ajudes corrien a càrrec del Tresor Secret de Sa Majestat Imperial i eren vehiculades a través del comte bohemi monsenyor Franz Herzan von Harras, auditor de la Rota Romana per part de l’Imperi i amic i confessor de Maron. 

Anton von Maron: Francesco Carafa della Spina di Traetto.
Musée du Louvre

Va ser un dia de la segona quinzena del mes de juliol en què l’agent imperial Brunati es va trobar amb el cardenal Francesco Caraffa di Trajetto que la qüestió es va embullar i força.  El cardenal va comentar a Brunati que acabava de rebre una missiva de l’ambaixador Giacomo Durazzo, el tutor de Calbó a Venècia, en què li anunciava l’arribada de l’estudiant i li encomanava a ell que l’encaminés en els estudis.  Per a tals finalitats, ja havia disposat que els seus cambrers l’assistissin i, havent estat pensionat per sa majestat imperial Maria Teresa, pensava posar el nou pensionat sota la direcció artística d’Anton von Maron.  Això contravenia del tot les indicacions de Kaunitz d’evitar que Calbó entrés en contacte amb els altres becaris.  El pensionat menorquí era, de fet, un cas extraordinari, ja que no havia estat becat pels procediments ordinaris establerts recentment per l’Acadèmia de Belles Arts, uns procediments que per altra banda havien convingut Kaunitz i Maron.  Per si això no bastés per atiar malsentesos, Calbó havia dut dues cartes més des de Venècia a part de la que Kaunitz havia escrit a Brunati: una de Durazzo per a Caraffa di Trajetto i una altra de recomanació per al director dels pensionats Anton von Maron.  Brunati va ordenar finalment a l’estudiant menorquí que, sense contravenir els desitjos de Kaunitz, lliurés la primera, i que no fes arribar de moment la segona al seu destinatari.  Semblava com si, a més de voler separar Calbó dels altres pensionats de la cort de Viena, o precisament amb aquesta excusa, Kaunitz volgués en realitat apartar-lo del mestratge d’Anton von Maron, ja fos per qüestions estètiques o d'altra índole.


Anton von Maron (1768): Winckelmann
Des d’un bon començament el príncep Kaunitz va mostrar també molt d’interès a posar el nou becari sota el mestratge de l’aleshores famós pintor Anton Rafael Mengs, amb qui Calbó s’havia creuat durant la seva breu estada a Gènova de feia quatre anys.  Mengs era precursor i seguidor del corrent artístic neoclàssic ideat pel seu amic alemany Johann Joachim Winckelmann, el qual havia estat al seu torn retratat per Anton von Maron molt poc temps abans que fos assassinat en un hostal de Trieste ara feia sis anys.  D’altra banda, Maron havia estat deixeble del pare de Mengs i estava casat amb la seva germana.   

A desgrat de les pretensions de Kaunitz, però, Brunati va informar al Príncep que Anton Rafael Mengs acabava de ser cridat per segona vegada per Carles III d’Espanya per treballar com a pintor de la cort de Madrid. Davant de la impossibilitat que Calbó fos deixeble de Mengs, l’agent imperial va proposar com a alternativa el pintor Pompeo Batoni, l’autor dels retrats de l’emperador Josep II i del papa Pius VI.  Però finalment va ser una altre artista italià instal·lat a Roma, Domenico Corvi, qui, a proposta també del tutor -i amb cert disgust inicial de Kaunitz-, li’n va fer de mestre.