Wenzel Anton Kaunitz (Viena, 1711 - 1794)



Jean-Étienne Liotard, Retrat del comte Kaunitz 1762

Wenzel Anton Kaunitz va néixer el 1711 al Freyung de Viena, però procedia d’una família aristocràtica de Moràvia, d’on el seu pare, el comte Maximilian Ulrich, va ser governador. La seva mare era comtessa d’Ostfriesland i Rietberg i va tenir setze fills. Les primeres lliçons Kaunitz les va rebre d’un preceptor a les possessions familiars d’Austerlitz. En acabar el estudis de Dret a Leipzig, va emprendre un viatge de formació de gairebé dos anys per Alemanya, Holanda, Itàlia i França. El 1735 va jurar com a conseller de la cort imperial de Carles VI, l’antic pretendent austríac a la corona d’Espanya durant la Guerra de Successió i qui el 1740 la seva filla Maria Teresa va succeir al capdavant de l’Imperi.


Els inicis com a diplomàtic

La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. 

Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.  


La revolució diplomàtica

François Boucher, Madame de Pompadour 1756
El 1749 el comte Kaunitz va prendre part per primera vegada en una reunió secreta de la conferència d’Estat -el consell superior de la corona austríaca- i va sorprendre tothom amb la revolucionària proposta d’un nou marc de relacions internacionals. Aconsellava una aliança amb França, l’eterna rival, a fi d’allunyar-la de Prússia, la nova contrincant. Això contravenia el tradicional sistema d’aliances entre Àustria i la Gran Bretanya, d’una banda, i França i Espanya, ara aliades amb Prússia, de l’altra; és a dir entre les forces contrincants tant a la Guerra de Successió d’Espanya com a la recentment finalitzada Guerra de Successió d’Àustria. Però l’Emperadriu va venir d’acord amb les seves idees i va nomenar-lo ambaixador d’Àustria a la cort francesa de Lluís XV. Kaunitz va aconseguir decantar el rei cap a la seva causa a través de la marquesa de Pompadour, la seva favorita, als cercles íntims de la qual va ser rebut el 1752. Aquesta recepció va tenir lloc tot just un mes abans del naixement a Maó de Calbó. Kaunitz tenia aleshores quaranta-un anys i havia estat pare de sis fills, dels quals es cuidava la seva germana, ja que havia quedat vidu. La seva esposa, comtessa de Starhemberg, havia mort als trenta-un anys i Kaunitz no es tornaria a casar.

El comte Kaunitz va finalitzar la seva missió diplomàtica d’acostament a França el 1753 i un cop novament a Viena va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia imperial. Des del seu càrrec va nomenar aleshores el príncep Starhemberg perquè continués les negociacions secretes per a la firma del tractat d’aliança. Lluís XV per la seva banda va encomanar aquesta tasca a un vell amic i protegit de madame de Pompadour, l’abat Bernis, que va deixar el seu lloc d’enviat a Venècia. Les trobades entre tots dos ambaixadors van tenir lloc a l’amagat pavelló de Babiole, als jardins del palau de Bellevue que la maitresse del rei posseïa a Meudon.

Lluís XV se sentia de fet més pròxim a la seva correligionària catòlica Maria Teresa que al rei protestant, però el que definitivament va unir totes dues monarquies va ser la firma d’un tractat entre els seus respectius aliats, Prússia i la Gran Bretanya. Jordi II de la Gran Bretanya, als dominis del qual pertanyia l’illa de Menorca, era de la dinastia dels Hannover i temia que l’expansionista Frederic II ocupés els seus dominis alemanys. En voler neutralitzar-los a través de la signatura de la Convenció de Westminster amb Prússia, va propiciar l’entesa definitiva entre Àustria i França. Tant Maria Teresa com Lluís XV es van sentir traïts i van manar firmar el Tractat de Versalles l’1 de maig de 1756. El canceller d’Estat Kaunitz va veure culminar d’aquesta manera la seva particular revolució diplomàtica, el gir de les coalicions, l’anomenat “renversement des alliances”.