Johann Joachim Winckelmann, Viena 1768


Anton von Maron, Winckelmann 1768


Antinous.  Vil·la Albani
Tot i que la personalitat del príncep Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. 

Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic.

Mengs, Jupiter i Ganimedes 1758/59
Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa. 

Quan el maig de 1768 va ser rebut en audiència al palau de Schönbrunn, feia cinc anys que Wickelmann era l’antiquari del papa Climent XIII i el president de les antiguitats de Roma. Tot i que res del que es tractà en aquella entrevista privada no va transcendir i Winckelmann en referir-s’hi només parla d’una enigmàtica ambaixada útil, “nützliche Botschaft”, Kaunitz i Maria Teresa degueren demanar-li el seu parer d’expert en relació a diversos projectes que tenien previst realitzar a Viena. Un d’aquests projectes era l’Acadèmia de Belles Arts. L’altre, la Galeria Imperial d’Art de Belvedere, per a la creació de la qual Winckelmann va proposar el seu amic suís i també historiador de l’art Christian von Mechel. Mechel i Calbó serien cridats deu anys més tard per Kaunitz per treballar a Viena en la mateixa institució. 

A més però, tant el Príncep com l’Emperadriu pensaven realitzar obres de remodelació i embelliment en els seus respectius palaus. Per a això Winckelmann degué recomanar l’ensinistrament d’artistes novells en la nova estètica neoclàssica que preconitzava, un aprenentatge que, naturalment, s’havia de fer a Roma, bressol de l’antiguitat. Els joves eren de fet els únics que no s’havien aviciat encara pel pes de la tradició barroca. Altres noms que es van pronunciar durant aquella recepció van ser els de Mengs, amb qui Kaunitz havia pensat per ser mestre de Calbó a Roma i, amb tota seguretat, el del cardenal Albani, qui havia confiat els seus despatxos a Winckelmann perquè els lliurés a Viena.