Neoclassicisme i espionatge



Piranesi, Panteó

Angelika Kaufmann, Winckelmann Roma 1764
Anton von Maron era el pintor vienès que havia formulat el pla d’estudis de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades i que aleshores vivia i treballava a Roma. Deixeble d’Ismael Mengs, s’havia casat amb una de les seves dues filles, la pintora Theresia Concordia. Maron era qui en principi acollia els estudiants d’art que havien estat becats pel conducte habitual de concessió d’ajudes de l’Acadèmia. Però Calbó havia estat pensionat directament per l’emperadriu Maria Teresa i el príncep Kaunitz, tot atenent les seves prescripcions en carta a Brunati d’excloure’l del cercle de pensionats sota la direcció de Maron, l’apartava del seu mestratge artístic.  En qualsevol cas, el desig del Príncep de voler separar -pels motius que fossin- Calbó de la resta de pensionats de l’Imperi tenia com a conseqüència immediata apartar-lo també del mestratge d’Anton von Maron i, per tant i en últim terme, de la seva influència artística.   

Maron, que havia conegut Johann Joachim Winckelmann a través del seu cunyat, l’havia retratat poc abans que l’assassinessin. Els retrats que el propi Mengs i la pintora alemanya Angelika Kauffmann havien fet, també a Roma, de l’historiador de l’art i arqueòleg palesaven la senzilla naturalitat de la composició, la claredat del color, la serenor en el posat i la simplicitat en la indumentària del quadre neoclàssic, lluny de qualsevol pretensió representativa de rang. Tot i que uns quants anys posterior, el retrat de Maron era en canvi marcadament barroc i fantasiós. Winckelmann hi era ostentosament representat amb vestimenta volàtil i plegada de color carmesí, amb pells russes de llop al coll i mocador de seda pel cap i amb la mirada febrosa de la inspiració.

El príncep Kaunitz havia fet tot el possible perquè la formació romana del seu protegit fos neoclàssica. Les seves instruccions acadèmiques i els seus encàrrecs eren tots en aquest sentit.  La condició d’estudiant privilegiat de Calbó, a qui es donava una formació diferent i més innovadora que a la resta de becats, la seva precursora formació neoclàssica eren clarament un afer del cap de la diplomàcia imperial canceller d’Estat Kaunitz.   

Per una altra banda, des dels anys cinquanta en què havien acordat el tractat d’aliança entre els Habsburgs i els Borbons, les relacions de Kaunitz amb el cardinal Bernis eren estretes. L’ambaixador de França a Roma, a qui el comte Giacomo Durazzo havia fet informar de l’imminent arribada de Calbó des de Venècia i qui havia intercedit perquè l’estudiant menorquí fos admès a l’Acadèmia de França, havia estat anteriorment ambaixador a la Sereníssima, on havia conegut Giacomo Casanova, amb qui acabaria fent tractes d’espionatge, en temps de la fugida del venecià de la presó dels Ploms del palau del dux.

En qualsevol cas, intencionadament apartat de la resta de joves pensionats de l’Imperi i sotmès a la vigilància estricta de l’agent imperial Brunati, Calbó no devia poder fer gaires amics a Roma. Una de les poques amistats que va tenir, i que no sempre va ser fàcil, va ser la d’un altre menorquí que llavors vivia a la ciutat. Tal vegada degut a aquest aïllament i tres mesos després de l’entrevista amb el pintor Mengs, el març de 1778 es constatava per primer cop un canvi d’actitud sobtat en el tarannà habitual de Calbó. El fins llavors treballador i disciplinat aprenent manifestava –segons paraules de Kaunitz a Brunati després d’haver-ne estat puntualment informat- “poca regla en la seva conducta i menys encara en la seva aplicació”. Un cop passat l’estiu, durant el qual Calbó va intentar treballar en una obra original i el Príncep va estar rumiant la seva futura ocupació, el malhumorat estudiant va ser instat perquè es preparés per partir cap a Viena. Calbó va sortir amb el correu de Florència el vespre de l’últim dia d’octubre d’aquell any.