 |
| Piranesi, Panteó |
 |
| Angelika Kaufmann, Winckelmann Roma 1764 |
Maron, que havia conegut Johann Joachim Winckelmann
a través del seu cunyat, l’havia retratat poc abans que l’assassinessin. Els
retrats que el propi Mengs i la pintora alemanya Angelika Kauffmann havien fet,
també a Roma, de l’historiador de l’art i arqueòleg palesaven la senzilla
naturalitat de la composició, la claredat del color, la serenor en el posat i
la simplicitat en la indumentària del quadre neoclàssic, lluny de qualsevol
pretensió representativa de rang. Tot i que uns quants anys posterior, el
retrat de Maron era en canvi marcadament barroc i fantasiós. Winckelmann hi era
ostentosament representat amb vestimenta volàtil i plegada de color carmesí,
amb pells russes de llop al coll i mocador de seda pel cap i amb la mirada
febrosa de la inspiració.
El príncep Kaunitz havia fet tot el possible perquè
la formació romana del seu protegit fos neoclàssica. Les seves instruccions
acadèmiques i els seus encàrrecs eren tots en aquest sentit. La condició d’estudiant privilegiat de Calbó,
a qui es donava una formació diferent i més innovadora que a la resta de becats,
la seva precursora formació neoclàssica eren clarament un afer del cap de la
diplomàcia imperial canceller d’Estat Kaunitz.
Per una altra banda, des dels anys cinquanta en què havien acordat el tractat d’aliança entre
els Habsburgs i els Borbons, les relacions de Kaunitz amb el cardinal Bernis
eren estretes. L’ambaixador de França a
Roma, a qui el comte Giacomo Durazzo havia fet informar de l’imminent arribada de
Calbó des de Venècia i qui havia intercedit perquè l’estudiant menorquí fos
admès a l’Acadèmia de França, havia estat anteriorment ambaixador a la Sereníssima, on
havia conegut Giacomo Casanova, amb qui acabaria fent tractes d’espionatge, en temps de la fugida del venecià de la presó dels
Ploms del palau del dux.
En qualsevol cas, intencionadament apartat de la resta de joves pensionats de l’Imperi i
sotmès a la vigilància estricta de l’agent imperial Brunati,
Calbó no devia poder fer gaires amics a Roma. Una de les poques amistats que va tenir,
i que no sempre va ser fàcil, va ser la d’un altre menorquí que llavors vivia a la ciutat. Tal vegada degut a aquest aïllament i tres mesos després de
l’entrevista amb el pintor Mengs, el març de 1778 es constatava per primer cop
un canvi d’actitud sobtat en el tarannà habitual de Calbó. El fins llavors
treballador i disciplinat aprenent manifestava –segons paraules de Kaunitz a
Brunati després d’haver-ne estat puntualment informat- “poca regla en la seva
conducta i menys encara en la seva aplicació”. Un cop passat l’estiu, durant el
qual Calbó va intentar treballar en una obra original i el Príncep va estar
rumiant la seva futura ocupació, el malhumorat estudiant va ser instat perquè
es preparés per partir cap a Viena. Calbó va sortir amb el correu de Florència
el vespre de l’últim dia d’octubre d’aquell any.
