Vil·la Albani



Mengs, Il Parnasso.  Vil·la Albani 1761



Piranesi. Vil·la Albani

Les relacions d’Alessandro Albani amb la cort vienesa eren força estretes des que de molt jove hi havia ostentat el càrrec de nunci papal extraordinari i als vint-i-nou anys, després de ser ordenat amb la porpra cardenalícia, havia estat nomenat protector a Roma del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya. Gran admirador també de l’art antic, havia treballat ell mateix en excavacions arqueològiques a Nettuno i Tívoli. El 1758 va aconseguir fer-se amb els serveis de Winckelmann. Aquell any era ja en estat prou avançat de construcció la nova vil·la neoclàssica que es va fer aixecar en estil palladià a la perifèria de Roma, a la via Salaria, segons els plànols de Carlo Marchionni, el creador de l’altar major de l’església de Sant Pere.

La vil·la Albani era l’última de les grans vil·les romanes i una de les empreses constructores més importants de l’època a la ciutat pontifícia. Amb l’assessorament de Winckelmann, el cardenal va fer distribuir la seva col·lecció de pintures, estàtues, relleus, mosaics, sarcòfags i altres objectes d’art antic per tot l’edifici i els jardins, de tal manera que, en lloc d’una galeria d’inacabables fileres d’obres d’art, les valuoses peces semblaven formar part indestriable de la decoració. La vil·la Albani es va convertir així en un dels primers museus anomenats “vivents”.

Mengs, Autoretrat 1761/65
La part més impressionant del nou edifici, la formaven una sèrie d’estances coneguda com la Galleria Nobile, amb nombroses escultures i preuats relleus inserits a les parets, revestides de marbre. Winckelmann va intercedir davant Albani perquè al plafó de la sala principal Mengs hi realitzés un gran fresc. La pintura havia de representar el Parnàs o Apol·lo i les nou muses. Els motius herculans de les ballarines i el cos hermafrodita del déu responien a l’ideal estètic de Winckelmann. Quan Mengs va haver acabat l’obra, va partir per primera vegada cap a Madrid. Aquest va ser l’últim cop que va veure en vida el seu protector.

Però tot i que molt vell i cec, el cardenal Albani encara era viu quan el novembre de 1774 Pasqual Calbó, amb les seves eines de pintor i –encara que hi hagués arribat amb galera- les sabates de sivella presumiblement enfangades, entrava a la vil·la i es dirigia a la Galleria Nobile per fer una còpia de la pintura al fresc de Mengs, una còpia que, a través del seu tutor, li havia estat encarregada pel príncep Kaunitz. Calbó va haver d’interrompre la feina pocs dies després d’haver-la començat perquè feia un mes i mig que a Roma no parava de ploure i el camí, a dues milles del palau de Florència, era gairebé impracticable. Les condicions lumíniques eren per tant adverses i, a més de foscos, els dies eren curts. La còpia, Calbó la va tenir enllestida l’abril de l’any següent i finalment va poder ser enviada a Viena.