El príncep hereu Josep i Isabel de Parma


Meytens, Entrada d'Isabel de Parma a Viena
 
En un principi Carles III d’Espanya havia pretès que la infanta Maria Lluïsa, la seva filla gran, es casés no ja amb el secundogènit de la casa d’Àustria, l’arxiduc Leopold, el futur Gran Duc de la Toscana, dos anys més jove que ella, sinó amb el primogènit Josep, la qual cosa -i també en un principi- havia semblat bé a l’emperadriu Maria Teresa.   

Però Lluís XV de França va demostrar aviat el mateix interès que el monarca espanyol en expressar el seu desig d’unir en matrimoni el príncep hereu de la casa d’Àustria amb la seva néta Maria Isabel de Parma, que finalment va ser considerada millor pretendenta.  Si bé aquest canvi de decisió per part de l’Emperadriu va fer perillar de tot d’una les relacions entre Viena i Madrid, la inesperada contrarietat, que estroncava els plans matrimonials de la casa reial espanyola, no va arribar a provocar cap sentiment d’humiliació greu i va ser superada aviat de forma domèstica: la infanta Isabel també era, al cap i a la fi, neboda de Carles III.  En aquells moments tothom va estar d’acord que Maria Teresa havia trobat la millor esposa per al seu fill gran: la filla d’un Borbó espanyol, el duc Felip de Parma, i d’una Borbó francesa, Elisabet, la filla preferida de Lluís XV.   

De fet, la unió dinàstica entre els Habsburg i els Borbons representava un èxit de la política matrimonial de l’Emperadriu alhora que refermava la coalició militar amb França després de quatre anys de guerra aferrissada contra Prússia i Anglaterra.  El pintor de la cort d’Àustria, Martin van Meytens, va realitzar al seu taller una sèrie de cinc llenços que donaven testimoni de les celebracions motivades per la gran ocasió: l’entrada de la promesa a la ciutat de Viena amb el seu serpentejant seguici, format per noranta-tres carruatges de sis cavalls cadascun, la cerimònia nupcial a l’església dels Agustins el 6 d’octubre, dos dies després de l’onomàstica de l’Emperador, el dinar de boda a l’antecàmera del Hofburg, el sopar a la Redoutensaal i, finalment, l’esdeveniment musical, una serenata.