 |
| Schlosstheater Schönnbrunn |
La
repercussió més visible de la nova política teatral, derivada de la
proposta diplomàtica del canceller d’Estat Kaunitz d’acostar Àustria a
la monarquia francesa i de mantenir i refermar-hi el tractat d’aliança,
sobretot ara que havia començat la guerra, va ser la introducció a Viena
de l’òpera còmica d’origen francès.
El comte
Durazzo, per la seva part, mantenia des de la ciutat imperial intensos
contactes literaris amb Charles Simon Favart, actiu reformador de
l’escena parisenca des del doble vessant d’empresari i autor teatral, el
qual li lliurava a més el més nou quant a obres de gènere còmic,
esdevingut molt popular i de gran èxit a la capital francesa. El director dels teatres va encarregar a diversos compositors la feina d’adaptar per a l’escena vienesa les comèdies, els vaudevilles, les arietes i els interludis musicals enviats des de París.
Treballant
primer com a organitzador i director dels espectacles d’una companyia
francesa i elevat després a la categoria de director de música dels
espectacles de la cort, va ser principalment Gluck qui es va dedicar a
aquesta tasca, arribant-ne a composar més de mitja dotzena en quatre
anys, d’òperes humorístiques d’aquest tipus: La fausse esclave, Lîle de Merlin ou Le Monde renversé, La Cythère assiégée, Le diable à quatre, L’arbre enchanté ou Le Tutour dupé, L’ivrogne corrigé i, finalment, Le Cadi dupé. Talment
com en el cas dels intents renovadors de l’òpera italiana, la majoria
d’aquestes òperes bufes franceses eren breus, d’un o dos actes com a
molt. En aquest cas això es devia però a les
exigències del gènere, fonamentalment al seu caràcter lleuger, força
adient a l’hora de celebrar les diverses efemèrides del calendari festiu
de la família imperial.
Si d’una banda els
aniversaris de l’Emperador es festejaven al Burgtheater, la seva
onomàstica se solia celebrar de l’altra al palau de Schönbrunn, on
justament el dia de sant Francesc de feia una desena d’anys Maria Teresa
havia fet manar construir el teatre per regalar-lo al seu espòs. Al
marge d’aquestes dates assenyalades, hi havia també la cita anual de
Laxenburg i d’altres de més difícil precisió, com ara la boda del
príncep hereu Josep amb Isabel de Parma i Borbó.
