Epíleg



La mort del pare, la van succeir primer la de l’admirat mestre, Antoni Rafael Mengs, i la de qui en última instància va ser  la seva protectora, l’emperadriu Maria Teresa, mesos després que Calbó se n’anés de la capital de l’Imperi. El Príncep Kaunitz va morir el 1794 als vuitanta-tres anys, després d’haver protagonitzat la vida política i cultural dels imperis de Carles VI, Maria Teresa, Josep II i Leopold d’Àustria.  Va tenir temps de viure l’esclat de la Revolució Francesa -Calbó era aleshores a Amèrica- i va veure literalment escapçat el seu major èxit diplomàtic. Maria Antonieta, la filla de l’Emperadriu que Kaunitz havia proposat com a esposa de Lluís XVI a fi de segellar matrimonialment el tractat d’aliança amb França, va ser decapitada el 1793, nou mesos després que ho hagués estat el seu espòs.

La valuosa col·lecció d’art del Príncep va ser subhastada pels seus hereus el 1820 i el 1824. Això no obstant, de les subhastes se’n conserva l’inventari. D’altra banda, la col·lecció dels aproximadament sis-cents cinquanta olis constitueix avui en dia una part essencial del Museu de Belles Arts de Budapest. Una altra part va ser adquirida per l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, on fa uns anys es va exposar el retrat del Príncep fet per Giovanni Battista Lampi i el Bòrees raptant Orítia de Rubens, que acabava de ser restaurat.

Després que passés per les mans de diversos propietaris, el darrer dels quals l’Ajuntament de Viena, el palau Kaunitz de Mariahilfe va ser total i absolutament destruït el 1971. D’entre les tretze vedutes que Bellotto va pintar de Viena a principis dels anys seixanta del XVIII, n’hi ha una amb Kaunitz estalonat a la barana d’una terrassa del jardí del palau amb vistes a la ciutat de Viena.  El Príncep va ser enterrat a l’església parroquial d’Austerlitz, una de les obres que havia encarregat en bell estil neoclàssic a l’arquitecte Johann Ferdinand Hetzendorf von Hohenberg.  Poques coses recorden avui en dia el príncep Kaunitz a Viena, potser la més significativa és la seva estàtua als peus de la de Maria Teresa al monument del Ring, entre els dos museus.

La col·lecció imperial de pintura, que en temps de Calbó es començava a exposar al palau de Belvedere, actualment ja no s’hi troba. Va ser traslladada al Museu d’Història de l’Art -Kunsthistorisches Museum- a finals del segle XX. Avui en dia al Belvedere hi ha la Galeria Austríaca -Österreichische Galerie.  El palau superior allotja obres dels segles XIX i XX.

A banda de remenar entre els arxius i les col·leccions de l’Acadèmia de Belles arts de Venècia, l’Acadèmia de Belles Arts de França a Roma, l’Albertina i l’Acadèmia de Belles Arts de Viena o el Museu de Belles Arts de Budapest, la investigació sobre l’època formativa de Calbó fora de l’illa passa així mateix per l’estudi de la correspondència entre el príncep Kaunitz, l’emperadriu Maria Teresa, el comte Durazzo, el cardenal de Bernis, l’agent Brunati, l’arqueòleg Winckelmann, el cavaller Mengs o els també pintors Maron i Corvi.


Pasqual Calbó i Caldés, aquest artista maonès qui Kaunitz va fer deixeble de Winckelman i Mengs, va escriure a Menorca durant els seus darrers anys un tractat científic i tècnic d’unes cinc-centes pàgines escrites i devers vuitanta làmines. L’obra teòrica, que actualment es conserva al Museu de Menorca, es pot considerar un dels monuments científics i tècnics més importants de la llengua catalana.