Viena des del Belvedere



El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere superior un capvespre de 1760 a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de contorns. Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons del bosc vienès al fons. Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la ciutat des del palau. Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí l’horabaixa que Bellotto els va pintar.

Març de 1780

No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional del jove Calbó al continent que expliqui per què el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere.

El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una “passió d’ànim” o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé -i en cap cas no es poden menystenir aquests sentiments tan humans- el desig i la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.  

De la mort del pare, Calbó se n’havia temut segurament durant els primers anys de la seva estada a Roma. La seva mare era, per tant, una dona vídua de seixanta anys.  El seu germà Joan, que s’havia casat amb Catalina Anglès i Mascaró, en tenia trenta-cinc. El matrimoni no havia tingut fills. Qui sí que en canvi n’havien tingut era la seva germana Vicenta i el seu cunyat Bartomeu Tasso. Lluïseta, que encara era molt petita quan el conco havia partit cap a Itàlia, era aleshores una joveneta de tretze anys. La notícia del naixement –i la de la mort al cap d’un any- del primer fillet mascle de la seva germana li havia arribat quan feia poc temps que era a Venècia. El seu nebot Lluïset, nat quan feia dos anys que hi vivia, tenia vuit anys i encara no l’havia pogut conèixer. 

En qualsevol cas, no es pot dir que Pasqual Calbó desaparegués de de la cort de Viena de cop i volta, que se n’anés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament, trist i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a l’illa, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la sortida, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi havia facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Calbó va renunciar al privilegi de continuar exercint de dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.