.JPG)
El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar
per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere
superior un capvespre de 1760
a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de
contorns. Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a
l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al
quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels
jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat
emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons
del bosc vienès al fons. Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la
ciutat des del palau. Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar
d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí
l’horabaixa que Bellotto els va pintar.
Març de 1780
No es coneix un fet concret durant la vida
formativa i professional del jove Calbó al continent que expliqui per què el
nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant
setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria
Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat
allotjat al Belvedere.
El mal estat anímic dels últims anys a Roma,
perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena,
l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de
poder treballar sota aquestes circumstàncies, una “passió d’ànim” o una
suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure
recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu
talent, o bé -i en cap cas no es poden menystenir aquests sentiments tan
humans- el desig i la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva
gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels
possibles motius de la seva partença.
De la mort del pare, Calbó se n’havia temut
segurament durant els primers anys de la seva estada a Roma. La seva mare era,
per tant, una dona vídua de seixanta anys.
El seu germà Joan, que s’havia casat amb Catalina Anglès i Mascaró, en
tenia trenta-cinc. El matrimoni no havia tingut fills. Qui sí que en canvi n’havien
tingut era la seva germana Vicenta i el seu cunyat Bartomeu Tasso. Lluïseta,
que encara era molt petita quan el conco havia partit cap a Itàlia, era
aleshores una joveneta de tretze anys. La notícia del naixement –i la de la
mort al cap d’un any- del primer fillet mascle de la seva germana li havia
arribat quan feia poc temps que era a Venècia. El seu nebot Lluïset, nat quan
feia dos anys que hi vivia, tenia vuit anys i encara no l’havia pogut conèixer.
