El canceller d’Estat príncep Kaunitz i el dibuixant de la cort imperial de Viena

VIENA 1778 – 1780

Pietro Antonio Pazzi (1765), Retrat del príncep Kauntiz.
Viena, Bildarchiv der Österreichischen Nationalbibliothek
.
Johann Joachim Winckelmann va ser assassinat a ganivetades pel cuiner Francesco Arcangeli a l’hostal La Locanda Grande de Trieste, quan era de tornada cap a Roma de la cort de Viena. Feia poques setmanes que s’havia reunit, en una estança privada del palau de Schönbrunn, amb el canceller d’Estat príncep Kaunitz i l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria. 

En el transcurs d’aquella ambaixada útil[1], el president dels museus de Roma havia refusat el càrrec a Viena, però havia assessorat tanmateix l’emperadriu i el príncep sobre els projectes que tenien previst realitzar a la ciutat: la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts Unificades i l’obertura al públic de la Galeria Imperial i Reial de Pintura. Per a les feines d’embelliment dels jardins posteriors del palau de Schönbrunn, amb la font de Neptú al peu de la Gloriette, Winckelmann havia proposat l’escultor Wilhelm Beyer i l’arquitecte Ferdinand Hetzendorf von Hohenberg.

A l’Akademie der Vereingten Bildenden Künste, que prenia com a model l’Accademia di San Luca de Roma i l’Académie Royal de París, s’aplegaven per primer cop, en una única institució, les diferents disciplines artístiques: dibuix, gravat, pintura, escultura i arquitectura. Fundada a partir dels estatuts redactats per Kaunitz, el pla d’estudis havia estat ideat per Anton von Maron, el qual havia proposat que es concedissin ajuts als joves artistes amb talent, a fi de poder estudiar a Roma, el bressol de l’art de l’antiguitat a imitar. 

Pasqual Calbó no havia participat en cap concurs de premi. Els sis-cents florins anaven a conto dell’Imperiale Reggia Accademia delle Belle Arti di Viena. Normalment, les beques eren concedides a canvi d’una mostra en l’art del dibuix dels joves artistes amb talent, procedents de les escoles provincials de l’imperi i amb pocs recursos econòmics.

Aquella tardor de 1778, l’estudiant havia estat instat a presentar-se a la cort després d’haver mostrat, segons paraules del canceller d’Estat, poca regola nella sua condotta, e meno nella sua applicazione. El palau Kaunitz de Mariahilfe era a mig camí entre el palau de Schönbrunn i el Hofburg de Viena. El príncep hi havia acabat de remodelar l’edifici original i d’afegir les dues ales laterals. Per a l’embelliment del jardí, havia seguit també els preceptes estètics neoclàssics de Winckelmann. 

A les estances del palau, Kaunitz hi tenia la seva valuosa col·lecció d’art, de dos mil llenços a l’oli i centenars de dibuixos i gravats. Calbó hi va pintar una aquarel·la tot reproduint el Bòrees raptant Orítia, de Peter Paul Rubens, perquè li servís d’esbós per a un cel ras. D’entre els retrats de Kaunitz, va dibuixar el gravat de Jacob Matthias Schmutzer, realitzat a partir de l’oli original de Johann Nepomuk Steiner, i la litografia de Pietro Antonio Pazzi, a partir del llenç de Jean-Étienne Liotard.

Arribat l’estiu de 1779, de camí cap al Blauer Hof, la família imperial havia tornat a arrossegar l’alta aristocràcia de la cort vienesa a passar els mesos més calorosos de l’any al Reial Lloc de Laxenburg. El 28 d’agost, el príncep Kaunitz hi va escriure una carta a Pascal Calbo, peintre à Vienne, en què el convidava a passar-hi una temporada, a fi de distreure’s di quella passione di animo, chi ora vi tormenta, deguda a qualche ostruzzione che vi da quell hypocondria che vi travaglia i que, també segons ell, raïa en el fet d’haver estat massa ocupat amb la feina artística a la ciutat.

Cristian von Mechel (1781): “Elévation du Belvedere Supérior”.
Catalogue des tableaux de la Galerie impériale et royale de Vienne.
Viena, Österreichische Nationalbibliothek
El 19 d’octubre, cinc dies abans del seu vint-i-setè aniversari, Pascal Calbo va ser nomenat dibuixant de la cort de Viena, a la Kaiserliche und Königliche Bildergalerie im Belvedere. N’era el director el pintor Joseph Rosa. El príncep Kaunitz supervisava personalment el trasllat de les pintures de la col·lecció imperial, des de l’Orangerie del jardí, on eren emmagatzemades, fins a la seva ubicació definitiva en les estances de l’antic palau d’estiu del príncep Eugeni de Savoia. Christian von Mechel, l’historiador de l’art deixeble de Winckelmann, treballava en la catalogació de les obres, que classificava cronològicament per escoles i autors, seguint el mateix mètode que aplicava el comte Durazzo a Venècia en la seva segona “Storia pratica della pittura e dell’Intaglio”. 

El dibuixant de la cort només va ocupar durant un parell de setmanes, a partir del 17 de febrer de 1780, l’apartament que li havia estat assignat al pavelló de caça dels jardins posteriors del Belvedere. A principis de març, el príncep Kaunitz va signar el salconduit perquè el delineant de la cort pogués passar –sense aixecar sospita d’espionatge- a Venècia, on a finals de mes l’ambaixador Durazzo li va facilitar, a part del seu, tres passaports més dels ambaixadors de Nàpols i Sicília, la Gran Bretanya i França. 

L’aflicció que patia Pasqual Calbó s’havia vist accentuada poques setmanes després de l’entrevista amb Anton Rafael Mengs, el novembre de 1777. Greument malalt, el pintor de la cort de Madrid s’havia instal·lat definitivament a Roma. Si n’estava al corrent, les notícies sobre les intencions bèl·liques del rei d’Espanya en relació a l’illa britànica de Menorca, al port franc de la ciutat de Maó i al castell de Sant Felip, el pintor retratista de Carles III se les en va dur a la tomba.


PONS POVEDANO, Miquel (22.03.2017): “El canceller d’Estat príncep Kaunitz i el dibuixant de la cort de Viena”. Maó: Diari Menorca. Revista Xoc, pag. 19



[1] nützliche Botschaft

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada