El Palau de Laxenburg

Laurenz Janscha i Johann Ziegler, Ansicht des k. k.  Lustschlosses Laxenburg, um 1786

Arribats els mesos d’estiu de 1779, els membres de la cort imperial vienesa emprenien el camí cap a Laxenburg a fi de passar-hi descansant, lluny de la ciutat emmurallada, l’època més calorosa de l’any. 

L’Emperadriu havia fet convertir l’antic i primigeni palau medieval de caça en residència d’estiu de la seva família.  El Blauer Hof havia estat ampliat per l’arquitecte Lucas von Hildebrand a principis de segle i per Nicoló Pacassi poc després de passar a formar part de les seves possessions. Amb la decisió d’estiuejar-hi, Maria Teresa havia arrossegat l’alta noblesa vienesa a construir-hi també els seus nous palaus d’estiu. Kaunitz, que feia més de vint anys s’hi havia apartat a reflexionar tranquil·lament sobre la nova aliança amb França, acostumava també a fer una part de la temporada al seu propi palau, que tenia des de feia pocs anys i que feia decorar amb frescos a les parets. L’altra part de la temporada, Kaunitz visitava freqüentment les seves possessions d’Austerlitz, que necessitaven així mateix d’un cert manteniment.

Però a finals d’agost el Príncep es trobava al seu palau de Laxenburg, perquè va ser des d’allà que va trametre una carta a Calbó, que havia restat a la ciutat.  Tant a la seva lletra com a la que li va enviar el seu secretari, Kaunitz es mostrava preocupat per l’estat de salut del pintor. És probable que Calbó hagués hagut de restar inesperadament a la capital degut a una indisposició sobtada. No es tractava, però, d’un mal exclusivament físic, sinó que més aviat se sentia afligit i turmentat. Potser tornava a experimentar el mateix estat d’ànim dels darrers temps a Roma, que li havia impedit poder treballar amb la concentració acostumada. Calbó se sentia malament per no poder donar noves mostres del seu talent i creia haver perdut per això l’admiració i la protecció del Príncep, el qual però s’afanyava a confirmar-les-hi a la seva carta: non dovete ne podete raggionevolamente dubbitare, ne pure un instante, della mia particolare affezzione per voi e non dovete punto inquietarvi di non potere lavorare.

Tant el Príncep com Parcan opinaven que el que l’indisposava era precisament el fet d’haver-se dedicat amb massa intensitat a la seva feina artística i que allò que únicament havia de contribuir al seu restabliment era distreure’s, passejar i conversar amb amics amb més freqüència i treballar amb moderació, i per això el convidaven a deixar la feina i insistien que passés una temporada amb ells a Laxenburg. El Príncep volia fer-lo reflexionar i qualificava el seu estat de “passió d’ànim”, la qual era deguda –deia- a una suposada hipocondria, que el turmentava.

Encara que un terme molt usual a l’època, sorprèn que en parlar de Calbó Kaunitz esmentés aquest trastorn, tot i que devia saber perfectament del que parlava, perquè ell mateix el patia i li havia creat la fama de persona dèbil i trencadissa. Malaltissament preocupat sempre per la seva pròpia salut, no suportava el més mínim corrent d’aire, davant seu no es podien pronunciar paraules com infecció, pesta, mort o qualsevol altra que recordés el sofriment i quan demanava per algú a qui feia temps que no havia vist, malalt o mort, se li havia de respondre que era de viatge. En qualsevol cas, i a fi que es tranquil·litzés, Kaunitz concloïa la seva carta amb aquestes paraules a Calbó: e sopra tutto tenetevi por sicuro una volta per sempre che io sono, e non cessaro mai di essere, vostro molto ma molto affezzionato.

No es té constància que Calbó passés finalment aquelles setmanes de setembre a Laxenburg en companyia de Kaunitz, qui en canvi sí que encara hi era a principis d’octubre, com es desprèn de dues cartes que hi va escriure, l’una dirigida a l’Emperadriu i l’altra a Hohenberg, l’arquitecte de la cort. El Príncep hi reportava les seves idees en relació a la font de Neptú, que havia d’embellir el peu de la muntanya de Schönbrunn. Però en cap cas Kaunitz tampoc no va deixar de banda el futur de Calbó, ja que va fer que el contractessin com a dibuixant de la cort cinc dies abans del seu vint-i-setè aniversari, la qual cosa representava finalment una prova inequívoca, alhora que afectiva, que l’artista podia continuar comptant amb el seu favor i la seva confiança.