Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817)

Canaletto (Giovanni Antonio Canal), Fonteghetto della Farina , Venice, c. 1735, oli sobre tela, 37,1 × 51,1 cm, Museum of Fine Arts, Boston, inv. 55.1106. Quan Pasqual Calbó arribà a Venècia el 1770 tenia disset anys i una primera formació adquirida a Maó. El 18 de juliol d’aquell any, Giacomo Durazzo el presentà per carta al canceller d’Estat austríac Wenzel Anton von Kaunitz. L’ambaixador explicava que havia fet venir de Gènova «un jeune homme né de bon Parents à Port Mahon qui dessine assez bien» i anunciava al canceller: «vous verrez ses premiers essais». Era la primera vegada que l’obra de Calbó entrava en circulació per la xarxa diplomàtica i cultural que acabaria portant-lo de Venècia a Roma i Viena. Durant els quatre anys següents Calbó es formà dins l’entorn de Durazzo, entre Venècia i la vila de Mestre. És molt probable que freqüentàs també la Veneta Pubblica Accademia di Pittura, Scultura e Architettura, encara que fins avui no se n’ha localitzat cap matrícula ni docume...

Giacomo Durazzo procedia d’una família de l’alta noblesa genovesa que s’havia enriquit des d’antic gràcies a reeixits negocis en el comerç tèxtil.   Membres d’aquesta nissaga es trobaven entre els fundadors de l’Accademia Ligustica. Gran coneixedor així mateix de les arts plàstiques, Durazzo havia estat enviat als trenta-dos anys com a ambaixador de la República de Gènova a Viena, la capital imperial. Això s’havia esdevingut a la mateixa època en què Giuseppe Chiesa va ser enviat pel gremi de mercaders toscans com a vicecònsol a la ciutat de Maó, a l’illa de Menorca, tres anys abans que hi nasqués Calbó. Aleshores tot just acabava de finalitzar la Guerra de Successió d’Àustria i l’emperadriu Maria Teresa es disposava a seguir la proposta d’un dels seus ministres, el comte Wenzel Anton Kaunitz, de firmar el tractat d’aliança amb França. De fet, la nova proposta de política exterior d’acostar les dinasties dels Habsburg i dels Borbons amb vistes a la signatura del futur ...

La República Veneciana de la segona meitat del segle XVIII no era ja la gran potència política de l’època medieval i del Renaixement, quan les seves rutes comercials arribaven fins a l’Orient Llunyà, quan era tan temuda i respectada per la seva gran força militar a la Mediterrània. Però res no ho semblava. L’art i la cultura hi floreixien. La pintura dels mestres venecians, la música de Vivaldi, el teatre de Goldoni, les recepcions oficials del dux, el carnaval de més de mig any, les festes religioses i civils, les regates, els salons de joc, la vida apassionada i aventurera de Casanova..., tot això traïa per la seva popularitat, esplendor, grandiloqüència i seducció la realitat d’una ciutat en decadència econòmica i amb una administració obsoleta i corrupte. Els venecians, amagats a tota hora darrere els seus antifaços, es resistien a desemmascarar-la i la convertien en un centre universal de les arts i dels plaers, en una festa dels sentits. Milers de gondolers i...

Mengs, Autoretrat amb carpeta de dibuix , 1773, Gallerie degli Uffizi, Florència Durant els mateixos mesos de 1770 en què Pasqual Calbó iniciava el seu viatge de formació a Itàlia i es dirigia cap a Gènova, Anton Raphael Mengs, primer pintor de cambra de Carles III d’Espanya, recorria també el nord d’Itàlia de tornada cap a Roma. No tenim cap document que permeti afirmar que tots dos arribessin a coincidir personalment a Gènova, però els seus itineraris s’inscriuen en un mateix moment de gran mobilitat artística. Després de gairebé nou anys al servei de la cort espanyola, Mengs havia obtingut permís per tornar temporalment a Itàlia a causa del deteriorament de la seva salut. El viatge, iniciat a finals de 1769, havia estat interromput per una recaiguda que l’obligà a recuperar-se abans de continuar cap a Gènova i Parma. L’acompanyava el pintor genovès Carlo Giuseppe Ratti, amic, seguidor i futur biògraf de Mengs. Al maig de 1770 tots dos són documentats a Parma i el 9 de jun...

Dos mesos després de l’enterrament d’Andreas Spiridoff a l’església de Sant Nicolau, a principis d’any i com a regal de Reis, la família Calbó va comunicar a Pasqual que finalment havien pres la decisió que, així com havia aconsellat el seu mestre, aniria a Itàlia per poder continuar la seva formació artística. El dia 2 de febrer el governador Johnston va expedir el passaport perquè es pogués embarcar en voler cap a Gènova. Ja no hi havia volta enrere. Juntament amb Liorna, Gènova era una de les principals ciutats italianes amb les quals els mercaders menorquins mantenien intensos contactes comercials. A les llotges del port de Gènova es venia el blat amb què arribaven carregats vaixells noliejats feia mesos a Maó. Els cereals havien estat comprats als ports de l’est o del sud de la Mediterrània, a les ciutats costaneres de la Mar Negre o del nord d’Àfrica, des de Roseta d’Egipte fins a Tunis o Alger. El de Gènova era també un dels ports on es desembarcaven mobles f...

La constant activitat del port de Maó s’havia fet rutinària, però pocs mesos abans que es prengués amb paciència i assenyadament el futur de Calbó com a artista, s’hi va esdevenir un fet inusual. Seguint sense esma la nau almirall, tota una esquadra fantasmagòrica de navilis va entrar al port, va solcar les aigües tranquil·les de la llarga badia i va fondejar a cala Figuera. Aviat es va saber que es tractava d’una esquadra russa, la tripulació de la qual havia estat atacada per un enemic més temible que un estol de vaixells corsaris armats amb cinquanta canons cadascun: l’escorbut. L’esclat de l’epidèmia a bord havia forçat sobtadament l’almirall a trobar un recés amic i segur. Sense poder recalar en cap port francès ni espanyol, havia decidit fer virar la seva nau rumb cap a Menorca.  Però l’arribada de l’esquadra infectada per la malaltia havia provocat el pànic entre la població i la seva procedència geogràfica, la desconfiança de l’Església catòlica. La colònia grega en ca...

Els jurats de les universitats de Maó i d’Alaior encara havien estat a temps d’encarregar retrats oficials del governador francès Hyacinthe Gaëtan, comte de Lannion, a Giuseppe Chiesa. Lannion, però, no arribaria a veure el nou canvi de sobirania: va morir a Maó el 21 d’octubre de 1762. Pocs mesos després, el Tractat de París de 10 de febrer de 1763 posava fi a la Guerra dels Set Anys i retornava Menorca a la Gran Bretanya, acabant amb gairebé set anys de domini francès. Jordi II també havia mort, el 1760, i l’havia succeït el seu nét Jordi III. Començava així la segona dominació britànica de Menorca, que es prolongaria fins a la conquesta hispanofrancesa de 1781–1782. Giuseppe Chiesa, pintor natural de Liorna i vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana, s’havia consolidat mentrestant com un dels artistes més actius de Maó. A casa seva mantenia un taller de dibuix i pintura en què es formaren joves deixebles. Entre ells hi havia el seu fill Joan i Pasqual Calbó, que durant aquells an...

Giuseppe Chiesa, Retrat d’Hyacinthe Gaëtan, comte de Lannion (detall), c. 1760–1762, oli sobre tela, Ajuntament de Maó, inv. MAO-000007. Mentre es prenia la decisió que Calbó se n’anés a estudiar a Itàlia, feia més de dues dècades que Giuseppe Chiesa, pintor natural de Liorna, s’havia establert a Menorca, on exercia de vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana i havia creat un taller de dibuix i pintura. Casat a Maó amb Joana Aina Bagur i Manent, hi havia format la seva família i s’havia convertit en un artista reconegut. Quedaven enrere els primers projectes arquitectònics i pictòrics realitzats durant la primera dominació britànica: els plànols dels quarters de l’Esplanada de Maó, els del llatzaret de l’illa de la Quarantena del port i les pintures per a l’altar i el cor de la nova església del Carme. Quan Calbó començava a formar-se amb ell, Chiesa acumulava ja més de vint anys d’activitat artística a Menorca i havia contribuït decisivament a introduir-hi una pràctica estable de l’ens...

Giuseppe Chiesa (atribuït), Lady Johnston, esposa del governador de Menorca, amb oficials del 25th Regiment of Foot i de la Royal Navy , c. 1769–1771, oli sobre tela, National Army Museum, Londres. Al fons, el port de Maó i el castell de Sant Felip. Les relacions de Pasqual Calbó amb la cort de Viena, tot i que la seva estada a la capital imperial acabaria essent breu, es remunten directament als primers mesos del seu viatge a Itàlia. A Maó, el jove s’havia format amb el pintor livornès Giuseppe Chiesa, establert a Menorca i vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana. La tradició biogràfica atribueix a la família, assessorada pel mestre, la decisió d’enviar-lo a continuar els estudis a Itàlia. El que avui podem documentar amb seguretat és el resultat d’aquella decisió: el 16 de febrer de 1770, quan Calbó tenia disset anys, el govern britànic de Menorca li expedia un passaport per viatjar a Gènova o a altres destinacions. Començava així una etapa de formació europea que, en pocs mesos, ...