El Palau Loredan de l'Ambaixador, Gran Canal de Venècia
 |
| Francesco Guardi, Palazzo Loredan dell'Ambasciatore |
Quan Calbó va arribar a Venècia el 1770
feia sis anys que el seu nou protector, el comte Giacomo Durazzo, havia abandonat Viena
després de ser nomenat ambaixador de l’Imperi a la Sereníssima pel canceller
d’Estat príncep Kaunitz. A la ciutat de
les llacunes Durazzo no només es va seguir dedicant a promoure la música i el
teatre, sinó també a protegir i impulsar les belles arts i les ciències. A la seva biblioteca musical l’ambaixador
anava aplegant el recull més important de partitures manuscrites autògrafes del
llavors ja desaparegut, i gairebé oblidat, Antonio Vivaldi. El comte continuava també la seva labor de
col·leccionista d’obres d’art. A la seva
galeria no solament hi recollia obres mestres de la pintura com ara La
Discesa al Limbo del pintor quatrecentista Andrea Mantegna –una obra que per
una altra banda li evocava l’òpera Orfeo ed Euridice de l’amic Joseph Willibald
von Gluck durant la seva època vienesa-, sinó que a més, i en col·laboració del duc
Albert de Saxònia i Teschen, governador d’Hongria i espòs de l’arxiduquessa
Maria Cristina, filla de l’emperadriu Maria Teresa, anava reunint la que seria
la col·lecció de dibuixos i gravats més important de tots els temps un cop convertida
en museu: l’Albertina de Viena, fundat el 4 de juliol de 1776.
La seu de l’Ambaixada Imperial a Venècia era el
Palazzo Loredan, situat al Gran Canal i –així com succeiria quatre anys després
amb el seu protector a Roma- és del tot versemblant que Calbó s’hi allotgés
durant els quatre anys de la seva formació veneciana.
Durazzo, i també la seva esposa Ernestina, compaginaven el tràfec de la vida a la
ciutat –la feina, els espectacles i les festes- amb les estades a les seves
possessions a terra ferma, a Mestre, on havien adquirit una vil·la, a la qual,
o bé ara prenien solaç, o bé rebien de forma assídua parents i amics de la
família, membres de la diplomàcia inquiets per la cultura i la ciència,
viatgers del gran tour, artistes, músics, actors, científics i els botànics que
aleshores treballaven en el jardí.
Entre els nombrosos artistes que també van rebre la
protecció del comte Durazzo hi va haver el pintor Giovanni David, nou anys més
gran que Calbó, de qui però l’estudiant menorquí segur que en deuria sentir a
parlar. Tots dos vivien força
experiències en comú, tot i que molt curiosament a l’inrevés i de forma creuada. A la mateixa època en què Calbó arribava a
Venècia, Giovanni partia cap a Roma, on rebria el mestratge del mateix pintor
de qui el menorquí seria alumne durant la seva estada a la ciutat pontifícia. En canvi, Giovanni David
arribaria a Venècia el 1775 on, entre d’altres, es
dedicaria a treballar en l’escenografia de les obres representades al teatre de
la Fenice.
Un any després d’arribar a Venècia, el 1771, Durazzo i Ernestina van rebre la visita d’un geni precoç de la
música, el jove de quinze anys Wolfgang Amadeus Mozart. Calbó podria haver assistit a alguna de les seves
audicions musicals.
