Johann Joachim Winckelmann (1717 - 1748)

Mengs, Winckelmann Roma 1755

Johann Joachim Winckelmann va néixer a Prússia, a Brandenburg, a la ciutat de Stendal, el dia 8 de desembre de 1717 entre les sis i les set del matí. Era fill de menestrals pobres: el seu pare Martin era fuster i la seva mare Maria, filla de teixidors. Tots dos es feren ben aviat esperances sobre el seu fill quan el rector de l’escola de la ciutat, que es va tornar cec, va voler que Johann visqués a casa seva perquè li fes de missatge i li llegís en veu alta textos de literatura grega i llatina.

Tot i que la música no va esdevenir mai una matèria important per a ell, durant aquells primers anys també va fer de director del cor de l’escola. Es guanyava alguns doblers addicionals vigilant els alumnes més petits mentre patinaven pel riu gelat de la ciutat a l’hivern i fent-los classes de repàs. Més que no pas pel llatí, el jove Winckelmann se sentia atret per la llengua grega.

Quan encara no havia fet els divuit anys, el rector de l’escola de Stendal va recomanar-lo al rector d’una escola de Berlín, el Köllnisches Gymnasium, el qual li va proporcionar llit i menjar i el va inscriure a les classes del professor de grec. Va continuar fent classes privades de repàs a al·lots més joves fills de famílies burgeses berlineses. Aleshores ja era clar que el noi de Stendal faria carrera universitària. Winckelmann volia fer medicina, però com que era de família modesta i sense mitjans econòmics es va haver de decidir per la teologia, ja que les institucions eclesiàstiques becaven els joves que es volguessin fer pastor. Va estudiar a la Universitat de Halle. El seu plaer per la lectura i el seu afany per aprendre eren tal que durant aquells anys se’n va anar a Hamburg a peu perquè s’havia temut que un parent de Lessing sotmetia a subhasta la seva vasta biblioteca. Va comprar tot el que va poder i se’n va tornar un altre cop cap a casa a peu carregant els toms a l’esquena dins de la motxilla. 

El jove Winckelmann va adquirir els seus primers coneixements sobre l’antiguitat clàssica a Halle, a les classes magistrals d’un professor d’Història de Roma i Grècia que basava les seves lliçons en la seva particular col·lecció de monedes antigues. Allà també va conèixer els seus amics Uden i Berendis, amb els quals mai no va deixar de mantenir una densa correspondència epistolar. En aquells anys li va sortir la seva primera feina com a preceptor de fills de la noblesa prussiana, a les cases de la qual s’allotjava. 

Va viure algun temps a Osterburg instruint un al·lot el pare del qual se n’havia anat a prendre part en una campanya militar: en morir el rei de Prússia el 1740, el seu fill Frederic II havia decidit envair Silèsia, amb la qual cosa provocaria la Guerra de Successió d’Àustria. Durant aquella època Winckelmann va trobar temps per començar a aprendre anglès, francès i italià de forma autodidacta. Després d’un any de fer de preceptor encara no havia perdut les esperances de poder fer medicina, va deixar la feina i es va matricular a la Universitat de Jena. Llavors els estudis de medicina es basaven en la matemàtica i la mecànica -a partir de les quals s’explicaven les funcions vitals de l’organisme-, en les lleis físiques i en l’anatomia. Finalment va haver de claudicar de prosseguir els estudis degut novament a greus necessitats pecuniàries. Ni la Universitat de Halle ni la de Jena eren aleshores els centres d’estudis superiors capdavanters que esdevindrien a finals d’aquell mateix segle.

L’estiu de 1742, als vint-i-quatre anys, Winckelmann va trobar una altra feina de preceptor. El capítol de la catedral de la ciutat de Magdeburg exercia domini eclesiàstic sobre el poble de Hadmersleben, l’encarregat del qual hi vivia com un veritable noble i cercava professor per al seu fill de catorze anys. Winckelmann va fer d’instructor de Peter Lamprecht durant un any i mig a Hadmersleben i després se n’anaren tots dos a viure a un altre poble, situat a prop de Stendal. Winckelmann havia sol·licitat feina de professor a l’escola de llatí de Seehausen i la hi havien concedit. A més d’impartir classes de llatí, hebreu, geografia, lògica i història, hi va haver de fer missa, cantar i fer classes de repàs perquè el sou era també miserable. Però Winckelmann i Lamprecht van viure sota el mateix sostre una relació d’amistat i amorosa, una amistat que entre tot plegat va durar gairebé sis anys. 

Aleshores encara imperaven al Sacre Imperi Romà, també al de Nació Alemanya, les disposicions judicials dels temps del Carles V, que enviaven vius a la foguera els sodomites –així era com se’ls anomenava aleshores. Ara bé, el món de Winckelmann era impregnat per una altra concepció de l’amor entre el homes, la concepció de la Grècia i la Roma antigues. Havia llegit, naturalment, entre d’altres, Homer, Anacreont i Ovidi i per a ell eren dignes d’admirar no només les heroiques relacions mítiques entre Aquil·les i Patrocle o les de l’emperador Adrià i el bell Antinous sinó també d’imitar les que s’establien entre els filòsofs pedagogs grecs i els seus deixebles. Els últims temps a Seehausen –que Winckelmann acabaria anomenant “Sauhausen”, quelcom així com la cort de porcs o la soll traduït al català- van ser força difícils. Que el trobessin llegint passatges de l’Odissea, que havia amagat entre els fulls del llibre de salms, mentre es cantava missa a l’església gairebé li va valer l’expulsió com a professor de l’escola. A més, però, es va trencar de forma dolorosa la relació amb Peter Lamprecht, qui se’n va tornar a casa seva. 

L’any 1748 a Winckelmann li va arribar la notícia a través d’un conegut que el comte Heinrich von Bünau cercava qualcú que li ajudés a enllestir el seu monumental llibre sobre la història de l’imperi alemany. Després d’acomiadar-se dels pares, que no tornaria a veure mai més, Winckelmann va abandonar a finals d’estiu Prússia per sempre més i va partir als trenta anys cap a Saxònia, cap al castell de Nöthnitz, la residència de l’historiador i erudit comte a prop de Dresde.