L’estudi del mestre toscà Giuseppe Chiesa (Xoc 1 — versió actualitzada Calbó 2027)

L’estudi del mestre toscà Giuseppe Chiesa

PONS POVEDANO, Miquel Àngel. «Suite Calbó: L’estudi del mestre toscà Giuseppe Chiesa». Xoc. Suplement educatiu del Diari Menorca, dins «L’Any de Pasqual Calbó i Caldés», 11 de gener de 2017.

Port Mahon, 1752 – Port de Gènova, 1770

El petit dels quatre germans Calbó i Caldés, Pasqual, va néixer a la casa familiar del carrer de s’Arravaleta de la ciutat de Maó, a les onze de la nit del 24 d’octubre de 1752. L’endemà fou batejat amb els noms de Pasqual Josep Bonaventura, fill de Pasqual Calbó i Anna Maria Caldés. Joan, Vicenta i Antònia eren els tres germans que l’havien precedit. La reconstrucció genealògica familiar permet relacionar els noms de la germandat amb els dels avis paterns i materns, dins els usos onomàstics habituals de l’època, però allò que la partida baptismal fixa directament és el nom complet del nadó, els pares, la data i l’hora del naixement.

La casa familiar de s’Arravaleta era molt a prop de la plaça del Carme. En aquell entorn urbà, entre l’església, el convent i l’hospici dels carmelites, el jove Pasqual adquirí els primers coneixements abans d’endinsar-se de manera sistemàtica en el dibuix i la pintura. No tenim encara documentat amb precisió quin currículum seguí ni durant quants anys freqüentà les dependències docents del Carme, de manera que no convé atribuir-li sense reserva uns estudis determinats de gramàtica o filosofia. Sí que sabem que, precisament durant aquells anys, l’església i el convent del Carme s’estaven convertint en un dels principals centres monumentals del nou Maó. El pintor Giuseppe Chiesa hi realitzà treballs religiosos avui perduts, coneguts per la documentació, encara pendent de completar obra per obra. 

Giuseppe Chiesa, natural de Liorna, havia arribat a Menorca cap a la darreria de la dècada de 1740 i s’hi havia integrat ràpidament. La historiografia el fa arribar acompanyat de la seva germana Maria, dada que encara requereix una comprovació genealògica definitiva. L’11 de març de 1749 es casà amb la maonesa Joana Aina Bagur i Manent; l’any següent nasqué la primera filla, Joana Aina, i durant els anys posteriors el matrimoni arribà a tenir deu fills.  Chiesa tenia a casa seva una escola o estudi de dibuix i pintura on ensenyava als fills i altres joves. Joan Ramis recordaria el 1817 que Pasqual Calbó hi estudià i que el mestre, en reconèixer-ne les aptituds, recomanà als pares que el deixassin continuar la formació a Itàlia. La documentació notarial confirma, a més, que Chiesa exercia professionalment de pintor a Maó almenys el 1759 i el 1765; el testament de 1786 encara el defineix com a «pintor» i natural de Livorno.  

Durant la primera infantesa de Pasqual va tenir lloc la conquesta francesa de Menorca de 1756. Després de la batalla naval, les forces franceses comandades pel duc de Richelieu desembarcaren a l’illa i assetjaren el castell de Sant Felip, defensat pel governador britànic William Blakeney, fins a la capitulació del juny. Chiesa convertí aquell episodi en un dels grans temes de la seva producció: entre les obres que la historiografia li atribueix amb més solidesa hi ha la Vista del Castillo de San Felipe en la entrada del Puerto de Mahón y su sitio, año 1756, testimoni visual excepcional de la guerra. 

Durant els set anys de govern francès, Chiesa documentà també les transformacions de l’illa. D’aquest període procedeixen el dibuix de l’església de Sant Lluís en construcció i altres obres relacionades amb l’administració francesa, entre les quals la tradició situa el retrat del comte de Lannion. El Tractat de París de 1763 restituí Menorca a la Gran Bretanya. Uns anys després, el 1768, l’illa participà en un altre episodi de gran abast mediterrani i atlàntic: Andrew Turnbull reuní 1.403 colons, principalment menorquins, però també grecs, italians i altres mediterranis, per establir la colònia agrícola de Nova Esmirna, a la Florida britànica. Les fonts nord-americanes calculen en aproximadament 1.100 els menorquins reclutats, guiats espiritualment, entre d’altres, pel sacerdot Pere Camps. 

Mentrestant, la segona dominació britànica havia tornat a convertir Maó en un espai privilegiat per a l’activitat artística de Chiesa. El 25th Regiment of Foot, comandat pel coronel Lord George Lennox, deixà un conjunt excepcional de sis olis procedents de la família Lennox i conservats avui al National Army Museum de Londres. Entre les peces identificades hi ha Lady Johnstone, wife of the Governor of Menorca, Lady Louisa Lennox with Lord George Lennox, Two Horses of the Regiment, Lord George Lennox i The 25th Regiment of Foot in Minorca. Aquest conjunt mostra fins a quin punt el mestre de Calbó s’havia convertit en pintor de la societat militar i cortesana britànica de l’illa, molt més enllà del retrat convencional.

En vista de les capacitats de Pasqual i de la facilitat que mostrava per al dibuix i la pintura, Chiesa va recomanar als pares que el jove pogués continuar els estudis a Itàlia. Aquesta notícia, conservada per Joan Ramis, és una de les peces més sòlides de la tradició biogràfica primerenca de Calbó. El que encara no podem demostrar és que Chiesa organitzàs personalment el viatge o que redactàs una carta de recomanació per a la família Durazzo. Abans que la decisió es materialitzàs, però, el port de Maó fou escenari d’un altre episodi excepcional: l’arribada de l’esquadra russa de l’almirall Grigori Spiridov, que s’aprovisionà a Menorca entre finals de 1769 i l’estiu de 1770. Entre els morts hi hagué el jove Andrei Spiridov, fill de l’almirall, l’enterrament del qual a Maó fou recollit per Chiesa en un dibuix conegut com l’Enterrament del príncep Andrea Spiridof. La producció gràfica del pintor conserva així també la memòria visual de la presència russa al port.  El mateix National Army Museum ha suggerit que algunes figures vestides de blanc que apareixen a The 25th Regiment of Foot in Minorca podrien correspondre a membres d’aquella flota, encara que aquesta identificació és interpretativa, no documental. 

La família Alexiano, d’origen grec, ocupava una posició destacada dins aquest Maó cosmopolita. Teodoro Alexiano arribà a exercir el consolat rus i el seu germà Nicola fou capità del port sota l’administració britànica. Nicola es casà amb Joana Anna Chiesa i Bagur, la filla gran del pintor; el testament de Giuseppe Chiesa de 1786 ja la identifica com a vídua de Nicola Alexiano.  La relació Chiesa–Alexiano és, per tant, familiar i documentalment segura. No tenim encara, però, proves suficients per mantenir la formulació antiga segons la qual aquest parentiu comportava necessàriament una societat comercial estable entre ambdues famílies.

La dimensió toscana de Chiesa és, tanmateix, molt més important del que permetien veure les antigues biografies. Durant molt de temps la historiografia l’ha identificat com a vicecònsol del Gran Ducat de Toscana a Maó, però encara no s’ha localitzat el nomenament que permeti determinar quan començà a exercir aquesta funció. Allò que avui sí podem afirmar documentalment és que el 13 de setembre de 1780 Giuseppe Chiesa apareix en un protocol notarial com a «cónsul del Gran Duque de Toscana en Menorca»; continua amb aquest títol el maig de 1781, i aquell mateix període el mostra intervenint en assumptes marítims internacionals. El desembre de 1780 fins i tot intentà obtenir també el consolat de la República de Venècia. La dada no s’ha de retroprojectar sense proves fins als anys en què Calbó era deixeble seu, però sí que revela que aquell pintor liornès estava plenament integrat en les xarxes mediterrànies, socials i institucionals de Port Mahon. La documentació actual no permet, en canvi, afirmar que regulàs tot el comerç Maó–Liorna ni que invertís sistemàticament grans capitals en el noliejament de vaixells. 

La família Calbó també participava d’aquell món marítim mercantil. El pare i el germà Joan apareixen vinculats a la navegació i als negocis del port, mentre que la germana Vicenta s’havia casat amb Bartomeu Tasso Picaluga, mariner d’origen genovès. Aquestes relacions situaven la família dins un ambient en què Maó mantenia contactes constants amb els grans ports mediterranis. El mateix any 1770 tenim documentada independentment una ruta marítima comercial Menorca → Liorna, prova que aquests corredors eren una realitat quotidiana del port, encara que no documentin el trajecte concret seguit per Calbó. 

El 16 de febrer de 1770, quan tenia disset anys, Pasqual Calbó obtingué a Maó un passaport expedit pel tinent governador i comandant en cap James Johnston. El document l’autoritzava a viatjar a Gènova o altres destinacions, i constitueix el primer testimoni administratiu segur del seu gran itinerari europeu. No ens diu, però, el dia exacte en què abandonà Menorca, el vaixell en què ho féu ni les possibles escales.  Tampoc no tenim documentada l’escena concreta del comiat familiar. Allò que sí sabem és que el jove acabà entrant a Gènova en l’òrbita dels Durazzo, i que pocs mesos després aquesta relació ja havia adquirit conseqüències decisives: el juliol de 1770 Giacomo Durazzo presentava a Wenzel Anton von Kaunitz els primers assaigs d’aquell jove menorquí. La carta de recomanació de Giuseppe Chiesa que la narració tradicional feia portar a Calbó, així com la seva arribada directa a un Palazzo Durazzo concret de Strada Balbi, continuen pendents de verificació documental. El que comença a Gènova és, tanmateix, segur: la incorporació de Calbó a la xarxa Durazzo que, en els anys següents, el conduirà a Venècia, Mestre, Roma i Viena.

Miquel Àngel Pons i Povedano

Imatges

Pasqual Calbó i Caldés: Autoretrat. Litografia. Maó, Museu de Menorca.

La identificació d’aquesta peça com a autoretrat s’ha de mantenir diferenciada dels altres autoretrats i de les seves respectives tècniques i cronologies. El Museu de Menorca conserva també l’Autoretrat amb paleta —tradicionalment denominat Autoretrat inacabat—, oli sobre planxa de ferro estanyada. No és metodològicament segur afirmar que totes les peces considerades autoretrats fossin executades durant els anys de formació continental sense estudiar separadament original, còpia, tècnica i procedència.

Giuseppe Chiesa, c. 1765: Vista de la ciutat i port de Maó. Maó, Museu de Menorca, inv. 04182.

Pasqual Calbó tenia aproximadament dotze anys quan el seu mestre Giuseppe Chiesa realitzà aquesta detallada vista de Maó i del port. L’obra, conservada al Museu de Menorca, duu la fórmula «Par son tres homble et devoue servier Chiesa» i fou dedicada al duc de York, germà de Jordi III.  La peça és especialment valuosa perquè mostra materialment que l’artista utilitzava el nom Chiesa, sense Barati/Baratti, i documenta la seva relació amb les elits britàniques de l’illa.

James Johnston, 16.02.1770: passaport britànic expedit a favor de Pasqual Calbó. Maó, Arxiu Històric de la Biblioteca Pública de Maó, Documents referents al pintor Pasqual Calbó, U 396/1.

El document autoritza el jove a viatjar a Gènova o altres destinacions i constitueix el punt de partida administratiu documentat del seu itinerari europeu. 

Peça

El gran palau de Via Balbi, 10, avui Musei Nazionali di Genova – Palazzo Reale, fou construït pels Balbi a mitjan segle XVII i adquirit el 1679 per Eugenio Durazzo, que l’amplià i transformà profundament. El 1824 passà a la casa de Savoia i esdevingué Palazzo Reale. 

La identificació material de l’edifici com a gran Palazzo Balbi–Durazzo, després Palazzo Reale, és segura; allò que encara no s’ha demostrat és que fos precisament la primera destinació o l’allotjament de Pasqual Calbó quan arribà a Gènova el 1770. 

[Palazzo Reale di Genova — web institucional](https://palazzorealegenova.cultura.gov.it)