Viatge a Itàlia: Giacomo Durazzo, de Venècia a Mestre (Xoc 3 — versió actualitzada Calbó 2027)

Viatge a Itàlia: Giacomo Durazzo, de Venècia a Mestre

PONS POVEDANO, Miquel Àngel. «Viatge a Itàlia: L’ambaixador imperial a Venècia, Giacomo Durazzo». Xoc. Suplement educatiu del Diari Menorca, dins «L’Any de Pasqual Calbó i Caldés», 8 de febrer de 2017, p. 27.

Venècia, 1770 – Mestre, 1772–1774

Quan el 1770 Pasqual Calbó entrà en l’esfera de Giacomo Durazzo, l’ambaixador imperial a Venècia no era simplement un diplomàtic amb sensibilitat artística. Havia estat una figura central de la vida teatral de Viena, mantenia una estreta relació amb el canceller Wenzel Anton von Kaunitz i havia construït una xarxa europea que unia diplomàcia, música, teatre, llibres, estampes, artistes i col·leccionistes.

La residència oficial de Durazzo era el Palazzo Loredan dell’Ambasciatore, al Gran Canal. És aquest el marc de la visita de Wolfgang Amadeus i Leopold Mozart del 3 de març de 1771. Leopold havia anunciat dos dies abans que aquell diumenge visitarien l’ambaixador imperial, i les seves notes venecianes inclouen explícitament el comte Durazzo entre les personalitats que freqüentaren.

Però a partir de 1772 Durazzo disposà també a Mestre d’una residència de villeggiatura vinculada a la família Duodo, a la capçalera del Canal Salso. Aquest segon espai és avui molt més important per entendre la formació de Calbó del que podíem demostrar el 2017. La villa tenia galeria, teatrino, jardins, espais per a l’estudi i l’arxiu, instal·lacions relacionades amb la història natural i instruments científics. No era simplement una casa de camp: era un centre privat de sociabilitat il·lustrada.

La fórmula amb què Goldoni havia descrit Mestre —un «Versaglies in piccolo»— no es referia específicament a la casa de Durazzo, sinó a tota aquella extensa cultura de villeggiatura, palaus, casins, festes i carruatges que caracteritzava la terra ferma veneciana. La villa Durazzo s’hi incorporaria dues dècades després.

La millor guia per entrar en aquella casa és el científic Ruggiero Giuseppe Boscovich. L’1 d’octubre de 1772 escrivia des de Mestre a Girolamo Durazzo. Davant seu tenia el retrat de Girolamo i recordava que el seu propi retrat havia estat executat per la mateixa mà del protetto del comte després de «molts mesos més d’estudi». La notícia és decisiva: dins la mateixa carta que ens permet reconstruir la vida de Mestre apareix documentada l’evolució artística del jove protegit.

Avui, però, hem de distingir aquell retrat de Girolamo ja existent el 1772 del retrat que una inscripció posterior documenta com a pintat per Calbó a Venècia el 1774. Podrien ser versions diferents o estar relacionats, però ja no els podem identificar sense prova.

Durazzo convertí també el col·leccionisme gràfic en una empresa intel·lectual. Per encàrrec i en col·laboració amb Albert de Saxònia-Teschen, contribuí a formar el conjunt que esdevindria un dels fonaments de l’Albertina. El seu Discorso Preliminare de 1776 continua conservant-se a la institució vienesa. L’operació classificava els gravats cronològicament i per escoles, amb una ambició que anava molt més enllà de l’acumulació decorativa.

És aquí on el cas de Giovanni David resulta especialment revelador. El pintor genovès fou acollit dins el sistema Durazzo entre 1774 i 1776, desenvolupà la seva pràctica d’incisió i deixà imatges vinculades a la villa de Mestre. Ivaldi ha demostrat que la residència podia funcionar materialment com a espai d’acollida i desenvolupament d’artistes joves. Això no demostra que Calbó hi residís permanentment, però ofereix un paral·lel extraordinari per entendre què podia significar ser un artista protegit per Durazzo.

Durazzo continuava, alhora, connectat amb l’univers musical que havia conegut a Viena. La relació amb Christoph Willibald Gluck era profunda. Una notícia epistolar del 26 d’octubre de 1773 explica que Durazzo havia fet preparar per un jove artista una versió actualitzada d’un retrat juvenil del compositor. La identificació d’aquell artista amb Calbó és avui molt probable, perquè coincideixen cronologia, patronatge i activitat retratística; però mentre no recuperem la redacció original completa de la carta no hem de presentar-la com una atribució nominalment documentada.

El gran salt institucional arribà la primavera de 1774. El 12 d’abril, no el 14, Kaunitz envià a Maria Teresa una obra de Calbó de la qual ja li havia parlat. Era un dibuix extraordinàriament exigent: havia de servir a un gravador per corregir defectes essencials d’una estampa ja feta sense alterar-ne els contorns principals. Kaunitz considerava excel·lent el resultat i descrivia el menorquí com un jove «ple de geni i de talents».

Una altra font, autobiogràfica i posterior, recorda que Maria Teresa recompensà Calbó amb una medalla i una capsa per dos dibuixets. Avui sabem que no hem de fusionar automàticament els dos testimonis: la carta del 12 d’abril parla d’una obra; el record de Calbó, de dos dibuixos. La recompensa i aquella presentació pertanyen al mateix procés general de validació cortesana, però no sabem si es referien exactament a les mateixes peces.

Poc després s’organitzà el pensionat romà. La quantia de 600 florins anuals queda confirmada per la documentació institucional, que encara el 1778 registra Calbó com a pintor pensionat amb 600 florins anuals i 150 per trimestre.

El món que Calbó deixava enrere el 1774 era, així, molt més complex del que podia semblar: Palazzo Loredan i Mestre, Durazzo i Ernestine, Boscovich, Mozart i Gluck, biblioteca, estampes, teatrino, ciència i diplomàcia, tot connectat amb Kaunitz i Viena. La protecció de Durazzo no fou només econòmica. Fou la porta d’accés a un sistema cultural europeu que faria possible el pas següent: Roma.

---

Peus de fotografia actualitzats

1. Giacomo Durazzo

Martin van Meytens el Jove / Jacob Matthias Schmutzer / Joseph Wagner, Le C. Jacques Durazzo Ambassadeur Imperial a Venise en 1765, c. 1765. Estampa d’interpretació segons el retrat doble de Giacomo Durazzo i Ernestine atribuït a Meytens, avui al Metropolitan Museum of Art. Schmutzer inicià el gravat a Viena i Joseph Wagner el completà a Venècia. La catalogació italiana conserva una versió al Museo di Palazzo Reale de Gènova, inv. PAL-GE.INV. 5361; l’Albertina conserva materials preparatoris.

2. Giovanni David i Mestre

Giovanni David, vista relacionada amb la villa de Giacomo Durazzo a Mestre, c. 1774–1776. El peu de XOC 3 l’identificava com a Veduta imaginaria della villa del conte Durazzo, Museo Correr. La cronologia de David s’ha de corregir de «a partir de 1775» a 1774–1776; la seva estada és objecte de l’estudi específic d’Ivaldi de 2004. Abans de fixar un peu museístic definitiu convé verificar directament títol, tècnica i inventari de la peça del Correr.

3. Canaletto / Brustolon / Guardi

Canaletto / Giambattista Brustolon, escena de recepció diplomàtica davant el doge al Collegio, Venècia. XOC 3 relacionava el gravat amb una versió pictòrica de Francesco Guardi. La formulació institucional sobre Guardi s’ha de corregir: el 1782 fou admès a l’Accademia di Venezia; no convé qualificar-lo de «professor» sense una font específica que documenti aquest càrrec.