Maó, 1770: La decisió d'estudiar a Itàlia

Giuseppe Chiesa (atribuït), Lady Johnston, esposa del governador de Menorca, amb oficials del 25th Regiment of Foot i de la Royal Navy, c. 1769–1771, oli sobre tela, National Army Museum, Londres. Al fons, el port de Maó i el castell de Sant Felip.

Les relacions de Pasqual Calbó amb la cort de Viena, tot i que la seva estada a la capital imperial acabaria essent breu, es remunten directament als primers mesos del seu viatge a Itàlia. A Maó, el jove s’havia format amb el pintor livornès Giuseppe Chiesa, establert a Menorca i vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana. La tradició biogràfica atribueix a la família, assessorada pel mestre, la decisió d’enviar-lo a continuar els estudis a Itàlia. El que avui podem documentar amb seguretat és el resultat d’aquella decisió: el 16 de febrer de 1770, quan Calbó tenia disset anys, el govern britànic de Menorca li expedia un passaport per viatjar a Gènova o a altres destinacions. Començava així una etapa de formació europea que, en pocs mesos, el duria de Maó a Gènova i Venècia i el posaria en contacte amb Giacomo Durazzo i, a través seu, amb el canceller imperial Wenzel Anton von Kaunitz. La documentació posterior confirma que Durazzo havia intervingut activament en el trasllat del jove des de Gènova i que el 18 de juliol de 1770 ja presentava a Kaunitz els seus «premiers essais». 

La decisió de fer de Calbó un artista professional s’entén millor dins la profunda transformació de la Menorca del segle XVIII. Des del Tractat d’Utrecht de 1713, l’illa havia passat a formar part dels interessos estratègics de les grans potències europees: britànica durant la primera dominació, francesa entre 1756 i 1763 i novament britànica després del Tractat de París. El port de Maó s’havia convertit en un espai mediterrani d’intensa circulació militar, mercantil i humana, i la ciutat experimentava un notable creixement. Al costat de les institucions i els grups tradicionals de l’Antic Règim s’havia consolidat una societat mercantil formada per comerciants, navegants, patrons, capitans, cònsols i agents de procedències diverses. La mateixa família Calbó participava d’aquest món marítim: el pare i el germà Joan apareixen vinculats a la navegació mercantil, mentre que la germana Vicenta s’havia casat amb Bartomeu Tasso Picaluga, mariner nascut a Gènova. 

La transformació política i econòmica de l’illa havia generat, alhora, una demanda creixent d’arquitectura, enginyeria, cartografia, dibuix i pintura. Les successives administracions britànica i francesa havien intervingut en les fortificacions i infraestructures de Menorca; el castell de Sant Felip i el fort Marlborough formaven part d’un sistema defensiu de primer ordre, mentre que Sant Lluís i Georgetown exemplificaven les noves fundacions urbanes. Es construïen edificis militars, esglésies, hospitals i equipaments portuaris; les institucions encarregaven retrats oficials i les famílies benestants reclamaven també pintures i representacions del seu nou estatus. La trajectòria de Giuseppe Chiesa ho il·lustrava especialment bé: havia treballat en arquitectura i pintura, havia representat el setge de Sant Felip, havia dibuixat l’església de Sant Lluís en construcció i havia pintat el retrat oficial del comte de Lannion; pels mateixos anys en què Calbó preparava la partida, treballava també per l’elit britànica vinculada al 25th Regiment of Foot, en un conjunt d’obres datades entorn de 1769–1771 que avui conserva el National Army Museum.  

Per a la família Calbó, per tant, la pintura no havia de representar necessàriament una vocació sense perspectives professionals. El mateix mestre del jove demostrava que a la Menorca cosmopolita del moment un artista podia treballar per governadors, militars, institucions, esglésies i particulars. Però la decisió de 1770 tindria unes conseqüències molt més grans de les que probablement es podien preveure a Maó. Gènova no seria simplement una escala en el camí cap a una acadèmia italiana. Giacomo Durazzo hi entrà en contacte amb Calbó i el féu arribar a Venècia. El 18 de juliol ja escrivia a Kaunitz que havia fet venir de Gènova «un jeune homme né de bons parents à Port-Mahon, qui dessine assez bien» i anunciava que el canceller en veuria els primers assaigs. La decisió familiar d’enviar a Itàlia un jove menorquí que destacava pel dibuix acabava d’obrir, així, la porta a la xarxa Durazzo–Kaunitz que determinaria els vuit anys següents de la seva formació europea.