Viatge a Gènova
Dos mesos després de l’enterrament d’Andreas Spiridoff a l’església de Sant Nicolau,
a principis d’any i com a regal de Reis, la família Calbó va comunicar a
Pasqual que finalment havien pres la decisió que, així com havia
aconsellat el seu mestre, aniria a Itàlia per poder continuar la seva
formació artística. El dia 2 de febrer el governador Johnston va expedir
el passaport perquè es pogués embarcar en voler cap a Gènova. Ja no hi
havia volta enrere.
Juntament amb Liorna, Gènova era una de les
principals ciutats italianes amb les quals els mercaders menorquins
mantenien intensos contactes comercials. A les llotges del port de
Gènova es venia el blat amb què arribaven carregats vaixells noliejats
feia mesos a Maó. Els cereals havien estat comprats als ports de l’est o
del sud de la Mediterrània, a les ciutats costaneres de la Mar Negre o
del nord d’Àfrica, des de Roseta d’Egipte fins a Tunis o Alger. El de
Gènova era també un dels ports on es desembarcaven mobles fets a Menorca
amb fustes provinents de Nàpols o Palerm. En èpoques de conflicte
bèl·lic la marina mercant s’havia armat en cors. Feia tres dècades,
durant el primer any de la Guerra de Successió d’Àustria i gaudint de la
protecció de l’armada britànica, els corsaris menorquins havien abordat
una setantena de vaixells francesos i espanyols.
Calbó pertanyia a una
de les múltiples famílies maoneses que ara, en temps de pau, vivien del
comerç marítim. El seu pare, d’origen aragonès, era patró i armador del
bric Angèlica Magdalena, un dels dos centenars de vaixells que
engreixaven la flota mercant menorquina. El seu germà Joan havia volgut
seguir els passos del pare i havia escollit la seva mateixa professió.
Feia tres anys que la seva germana Vicenta era casada amb un mariner
genovès, Bartomeu Tasso, pares l’una i l’altre de la seva primera
neboda, Lluïseta. Calbó coneixia amb detall el funcionament del comerç
marítim. Com a vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana, el seu mestre no
només regulava i potenciava els intercanvis mercantils entre els ports
de Maó i Liorna, la seva ciutat nadiua, sinó que a més intervenia com a
particular i amb importants inversions pecuniàries en el noli dels
vaixells que es feien a la mar.
D'altra banda, els correus britànics, amb els quals s’embarcaven els fills de l’aristocràcia i de les famílies burgeses benestants d’Anglaterra a fi de realitzar el Grand Tour per Itàlia, l’obligat viatge de formació un cop havien acabat els estudis universitaris, feien escala al port de Maó després d’haver recalat també a Gibraltar. El mateix Joshua Reynolds, el president de la Royal Academy of Arts de Londres, havia fet estada feia anys a Menorca durant el seu viatge cap a Itàlia.
Giuseppe Chiesa hauria pogut intercedir perquè Joan, el seu fill de quinze anys, també s’hi formés com a artista, a Itàlia, però potser encara era massa jove. En canvi Pasqual, el seu deixeble més ben dotat, en tenia disset. Endevinant el seu esperançador futur artístic i mirant d’aprofitar ara les circumstàncies tan favorables, el mestre havia tingut un pes decisiu a l’hora de convèncer la família Calbó de la conveniència que el seu fill continués els estudis fora de l’illa i s’embarqués finalment cap a Gènova.
